Cinema: 'La Niebla, de Stephen King'

Frank Darabont va aconseguir el respecte que té avui a Hollywood gràcies a 'Cadena Perpetua' (1994) i 'La Milla Verde' (1999), sòbries adaptacions de novel·les de Stephen King que tocaven poc o gens el terreny fantàstic. Després del fracàs que va suposar 'The Majestic' (2001), molts vam voler veure en aquesta ‘Boira’ un retorn a terrenys més segurs, però els primers minuts de la cinta mostren que la intenció del director no és, ni de bon tros, la de repetir velles rutines.

La pel·lícula es situa molt més a prop de 'El Terror no tiene forma’ (1988) de Chuck Russell i amb guió del mateix Darabont, que dels dos treballs abans esmentats. Hi podem trobar el mateix punt de partida absurd, els mateixos monstres irreals, efectes especials impossibles, personatges que són poc més que clixés i, en definitiva, el mateix to de sèrie B que ja homenatjava la cinta de Russell.

Així doncs, es pot dir que les diferències que fan d’aquella una pel·lícula simpàtica però mediocre i d’aquesta una obra excepcional no són temàtiques sinó tonals. 'La Niebla' no fa gens de gràcia i les poques notes d'humor provenen, precisament, del reconeixement per part de l’espectador d'uns codis cinematogràfics d’allò més tòpics. El director es pren molt seriosament allò que està explicant i això desemboca en un retrat pessimista de la condició humana on allò important no és qui ens envaeix sinó com reaccionem davant d'una situació incontrolable. L'actor Tomy Jones diu en una escena: "posa dos homes en una habitació i aviat trobaran alguna cosa sobre què discutir". I això és el que passa dins del fràgil supermercat on s'atrinxeren els personatges. No convé desvetllar la trama però podem dir que si tots haguessin fet un esforç per conviure junts, ningú hauria sortit malparat. Però els errors imperdonables que cometen una i una altra vegada els portaran a viure un autèntic infern al mateix temps que van caient com mosques.

Ràpidament, i com marca el cànon, es creen diferents equips enfrontats dins del supermercat i la tendència de l'espectador és la d'acceptar allò que proposa el protagonista (excel·lent Thomas Jane) i renegar de la opinió de la senyora Carmody (encara més excel·lent Marcia Gay Harden). Però, cap al final, la cinta ens obliga a qüestionar-nos aquest vot de confiança en arribar a un clímax desolador, cínic i cruel. Un final tan desconcertant com el de 'En La boca del miedo', de John Carpenter, i que demostra que Darabont els té molt ben posats.

La fructífera obra de King ha propiciat bons films com 'El resplandor', 'Cujo', 'Carrie', 'Cuenta conmigo', 'Creepshow', 'La zona muerta'... però també autèntica brossa com 'The Tommyknockers', 'Miedo Azul', 'Thinner', 'The Langoliers'... i, curiosament, és en aquest segon sector on millor encaixa la trama de 'La Niebla’. Perquè, no ens enganyem, aquesta pel·lícula no és una pomposa reflexió sobre el gènere com la que va fer Tarantino a 'Death Proof'. Tot i que Darabont és intel·ligent i arrisca molt, moltíssim en un discurs incòmode i radical, 'La Niebla' segueix sent una pel·lícula de sèrie B. Això sí, cal dir que és la millor pel·lícula de sèrie B que hem vist en dècades. [ INICI ]