Cinema: 'El Incidente'

Costa d’entendre les expectatives que ha creat aquest ‘Incidente’ als mitjans (tant en format paper com digitals) si tenim en compte que les anteriors pel·lícules de M. Night Shyamalan van ser ‘El Bosque’, ben rodada però amb un final insultant, i ‘La Joven del agua’, que no s’aguantava per enlloc. Molt enrere queden treballs dignes però també discutits com ‘El Protegido’ i, sobretot, ‘Señales’ de la qual em considero un fan.

El director torna a reincidir en una fórmula de la qual està abusant fins a convertir-la en una paròdia. El gènere fantàstic serveix, de nou, per reflexionar sobre els mecanismes de transmissió del terror i sobre l’actuació de les persones en situacions extremes. I, com sempre, hi trobem el mateix discurs metalingüístic sobre la nostra relació amb els mitjans audiovisuals que es concreta en uns recursos narratius i visuals totalment desgastats: la tele i la ràdio omnipresents, els primers plans dels actors i actrius o les llarguíssimes preses on es segueix un detall en aparença insignificant. Cap d’aquests trucs ens agafa desprevinguts perquè el director s’està tornant repetitiu i, el que és més trist, avorrit.

La cinta té alguns aspectes positius. En aquesta ocasió la trama no és tan inversemblant com en casos anteriors, no hi trobem finals sorpresa ni girs en el guió i, des del principi, s’estableixen unes regles de joc que es mantenen fins al final. Hi ha algunes escenes realment impressionants i que posen els pels de punta i moments d’una tensió insuportable que semblen ser una versió en negatiu de clàssics del cinema de terror com ‘La noche de los Muertos Vivientes’ o de les típiques cintes de la guerra freda. També cal admetre que moltes escenes de terror es podrien haver convertit en bromes de mal gust en mans d’un altre director i que allò que les salva és, precisament, la ferma aposta de Shyamalan per un determinat estil narratiu.

Però tot això, tots aquests moments sucosos, venen embolcallats en una història que vol ser molt emocional però que no acaba de resultar interessant. Els actors i actrius tampoc semblen estar a l’alçada de les circumstàncies i la fotografia (tot i estar signada per el mestre Tak Fujimoto) és poc atractiva. Sí que s’ha de destacar, en canvi, l’espectacular banda sonora de James Newton Howard qui, un cop més, aporta cos i una atmosfera opressiva a través de les seves poderoses melodies.

El director de la fundacional ‘El Sexto Sentido’ no sembla trobar el rumb que ha de prendre la seva carrera. Treball a treball les seves produccions van perdent interès i qualitat al mateix temps que augmenten en pretensions. S’haurà de veure quin és el següent moviment i com reacciona la taquilla a aquest ‘El Incidente’. De moment, podem dir que és una cinta totalment prescindible i que més val invertir els diners en comprar la banda sonora que en entrades i crispetes per a tota la família. [ INICI ]