Cinema: 'Arrástrame al Infierno'

La gran decepció de l'any passat va ser 'Indiana Jones i la Calavera de Cristall', quarta part d'una saga mítica i que va resultar una infantilització de tot allò que havia estat Indiana Jones per molts fans. En aquell cas es tractava d'una gran super-producció que va costar una morterada de dòlars però que tenia un guió ple de gags absurds, més propers a qualsevol TV Movie que al gran producte de marqueting que era. Avui, poc més d'un any després, ens arriba la decepció d'aquest 2009. En aquest cas es tracta de tot el contrari: d'una pel·lícula feta amb tota la llibertat del món i a l'ombra dels estudis, rodada amb molt poc pressupost i que havia de servir per recuperar el seu director, Sam Raimi. Al final, però, 'Arrástrame al infierno', ens ha semblat poc menys que una presa de pel.

Tots aquells que coneixem la carrera de Sam Raimi enyorem els seus inicis, en què era un director amb molt pocs mitjans però amb una gran inventiva i un sentit visual espectacular. És l'època en què va rodar les seves 'Posessions Infernals' (la 1 i la 2), 'Ola de Crimenes, ola de risas' i que (potser) va acabar amb 'Darkman'. Després va intentar entrar a Hollywood amb diferents productes d'allò més estranys si tenim present els seus origens. Molt poca cosa quedava d'aquells primers treballs a 'Rápida y mortal', 'Un plan sencillo' (que d'altra banda era una pel·lícula excepcional), 'Entre el amor y el juego', 'Premonición' i, especialment, tota la trilogia de 'Spider-man'.

La saga del personatge estrella de la Marvel suposava la claudicació total de Raimi a la política dels estudis. Un engranatge de milions de dòlars però on la creativitat i la llibertat artística són difícils de portar a terme. I precisament ell mateix explica que amb 'Arrastrame al Infierno' va poder tornar a assaborir la llibertat de filmar el que va voler, com va voler i sense estar pendents de quan costava i de com es feia. És per això que s'ha venut com "el retorn de Sam Raimi als seus orígens".

Per desgràcia, no hi trobem res realment característic d'aquells orígens. No es tracta que no faci por ('Posesión Infernal 2') era una suculenta comèdia gore, sinó que es nota que va dirigida a un public molt i molt infantil. No hi ha una gota de sang, no hi ha una autèntica violència i l'humor és mediocre, els efectes especials són molt dolents pels temps que corren (especialment tristos els que tanquen la pel·lícula i la recreació de la cabra)... tot això és perdonable. 'Ola de Crimenes' tampoc era una cinta de terror i tampoc era massa sublime. Però el que realment molesta és la falta d'originalitat i la repetició constant i indiscriminada de certs motius i situacions: Una de les escenes clau de la pel·lícula és una sessió d'espiritisme, segurament una de les situacions més repetides del cinema fantàstic; cada vegada que es vol espantar l'espectador es fa servir el mateix sistema; dolby tronador i objectes que volen cap a la càmera (una i una altra vegada). Quina emoció quan Justin Long diu: "podem anar a la cabanya dels meus pares". Llàstima que al final no hi vagin i no hi hagi cap escabetxina!

Em dol dir-ho, però si això és tot el que ens pot oferir Sam Raimi, haig de dir que està acabat. 'Arrástrame al infierno' és totalment prescindible. I ara, els antics fans del director estem patint perquè entre els seus futurs projectes hi trobem 'Spider-man 4' i, atenció, 'Posesión Infernal IV'. Esperem que aquest cop sí que sigui un autèntic retorn punyent i mal educat i no una nova presa de pel convencional i sense ànima. [ INICI ]