El Mallot de la Margot quedarà en silenci a finals de març

Agustí Palomares, al taulell de la botiga, el passat dimarts

L’emblemàtica botiga de discos El Mallot de la Margot de Manlleu, que va obrir l’any 1983, tanca les portes a finals de mes. L’establiment ha estat punt de referència a la comarca però el seu responsable, l'entranyable i irònic Agustí Palomares, ha complert els 65 anys i es jubila.

Durant aquests dies, està fent liquidació d’estocs i afirma que està rebent l’estima de molts clients. L’Agustí del Mallot ha explicat que oficialment tanca el 31 de març, i “començo una nova vida”. Pel que fa als motius de la fi d’aquesta era, ha fet broma sobre el fet que “abans se’n deia el progrés, ara suposo que la crisi o les descàrregues”. Les dècades dels 80 i 90, considera, "van ser les millors del negoci, vaig tenir sort de poder-les viure".

Considera que les botigues de Barcelona “potser aguanten una mica més que nosaltres" però el món de la música “es va movent molt”. Llocs com “ Discos Castelló, que ara ha tancat a Barcelona, tenia treballadors i no es devia poder aguantar”. Els que “hem anat aguantant és perquè no tenim treballadors, perquè no es pot pagar”. Anys enrere “es va acabar el tèxtil a la comarca i semblava que s’havia d’ensorrar tot; per algunes persones va ser així, però en part es va anar recuperant”.

Palomares, melòman empedreït, reflexiona sobre els canvis en el consum musical: "Diuen que la Terra gira, i els que hi són anem girant amb ella i anem canviant les coses; ha arribat un punt que si apretes qualsevol botó se sent música i no val la pena pagar 17 o 18 euros", sentencia. Afegeix que "si jo fos un jove i no tingués feina, segurament tampoc no en compraria". Les multinacionals “que manen van optar per passar de l’LP al CD i ara decideixen que tornen a passar al vinil, que en el fons es continua venent poquíssim”. Afirma que el que l’entristeix més dels darrers anys “és el fenomen de vendre per un euro una pel·lícula o un CD que sona horrible i està mal gravat; la cultura de ‘lo cutre’ no és cultura i s’ha anat imposant”.

Dins l’estoc de la botiga ara hi ha material interessant “molts CD’s, que són primera edició i es veu que als Estats Units s’hi dóna molta importància”. Per la seva amistat amb els responsables de La Martulina Divina de Vic, han acordat que es repartiran els guanys d’aquestes vendes.

Palomares fins i tot va trobar “un parella interessada a quedar-se el traspàs però els vaig aconsellar que no ho fessin, que no surten els números”. D’aquí uns dies “es posarà el local en lloguer o en venda” i té previst fer el 12 de juny una festa als jardins de Can Puget “perquè l’Agustí i la Margot volen donar les gràcies a tota la gent que estimen”. De fet, reconeix que està emocionat davant els comentaris i les visites afectuoses que va rebent. I una última curiositat que desvela: el nom de la botiga, que durant anys va mantenir envoltat d’un cert misteri, es deu a un poema de Joan-Salvat Papasseit, La marxa nupcial, i del qual l’Ovidi Montllor en va fer una cançó.

Una vida marcada per l'atzar i la música

Palomares, nascut el 1950, va tenir accés a la universitat laboral i va acabar fent Enginyeria Agrònoma a Sevilla. Va trobar feina en una empresa italiana “que importava contenidors” i “havia de fer analítiques, era avorridíssim i vaig durar tres mesos”. Voltant per Barcelona “vaig veure una botiga de catifes orientals on buscaven dependent i vaig entrar-hi; vaig treballar-hi un any i mig però també me’n vaig cansar i vaig anar a Anglaterra". Allà, "vaig aprendre a restaurar alfombres amb un armeni, era dels pocs especialistes”.

Un cop aquí “vam muntar una botiga hippie a Barcelona, amb un company de pis”. Al cap dels anys “la vam vendre i vaig tornar a Manlleu, on havia de fer classes amb ‘els hermanos’ però estava molt mal pagat; pujant el carrer, al costat de Xauxa, hi havia un local en lloguer i el vaig agafar, sense saber què hi posaria”. Des de 1983 la botiga va ser a l’Enric Delaris, i el 2003 "vaig comprar el local actual i vam obrir el 2004, per Sant Josep".

La música, sempre ha marcat el seu tarannà. De jove “el pare em va apuntar a música, i tot i que jo volia tocar la trompeta, em van obligar a tocar el violí”. Sempre “em va quedar aquesta sensació; i a l’època d’estudiant, em llevava abans i posava la música per despertar tots els companys”. Afirma que, en definitiva, les casualitats són claus i que "el món et porta per coses molt estranyes i molt maques”.