Toni Coromina presenta a Manlleu el nou llibre El bisbe ludòpata i altres contes
Hi haurà el gastrònom manlleuenc Pep Palau i Toni Coromina, que des de fa anys és col·laborador de El Ter i elter.net
L’acte de presentació del darrer llibre escrit per Toni Coromina, El bisbe ludòpata i altres contes, tindrà lloc dijous 23 de març a Can Puget, a les del vespre.
Es tracta d’un recull de relats escrits entre l’any 1999 i el 2016 publicat per Témenos Edicions (Col·lecció Argumenta). Tots tenen en comú el mateix marc geogràfic, Balafiu, una població imaginària que pot associar-se amb qualsevol ciutat mitjana de la Catalunya interior. Cada un se situa en èpoques molt diverses i extenses en el calendari: des de les acaballes de la Guerra Civil fins al futur més immediat (2022).
El bisbe ludòpata, el conte que dóna nom al títol, recrea les contradiccions d’un clergue que es debat entre la fermesa de la seva fe, la superstició, la creença en el destí i la ludopatia. El conte Amor de gendre és una aproximació jocosa als tradicionals vodevils teatrals sobre l’amor i els mals entesos que acostumen a representar els grups de teatre d’aficionats a les festes de barriada, un entreteniment farcit d’embolics i sorpreses inesperades.
A Els desnonats de can Seixanta, un artista caigut en la indigència rememora des d’un llit de cartrons improvisat al carrer la seva època de joventut i l’alegria que durant els anys setanta regnava al Cafè de Balafiu, un establiment singular que aglutinava la bohèmia local i tota mena de personatges histriònics.
El botiguer, que inicialment havia de ser el text d’una òpera, és la trista història d’un comerciant decadent i envejós que en plena crisi troba com única sortida a la davallada l’engany amorós per conquerir el cor de la filla d’un empresari puixant de la competència. Les gòtiques busca l’origen del sobrenom de dues bessones molt modernes i criticades al poble, però que amb els anys han assolit una bona posició social.
Finalment, Teodor Mistral, té el seu origen en la traducció lliure del llibret de l’òpera Orfeu de Monteverdi, i que posteriorment va passar a constituir la columna dorsal del relat, una metàfora sobre el poder de la música i una recreació actual del mite d’Orfeu.
