Una festa amb denominació d'origen manlleuenc

El Serpent, a la seva arribada a la plaça | @eudaldsellares

Només calia veure les mirades dels més petits per fer-se una idea de la il·lusió i fascinació que va generar la Festa del Serpent. Què dic dels més petits, de tota la població, grans i joves que ahir van viure una de les tradicions més importants de l’any a Manlleu i que va deixar petits els carrers de la ciutat i la Plaça Fra Bernadí.

A la Devesa va treure el cap i a la plaça va quedar enroscat. Una persecució que va durar unes dues hores i que va tenir diferents punts àlgids. Un d’ells, a Dalt Vila. Els Nyerros de la Plana van convertir d’aquest escenari un lloc especial, amb protagonisme pels castells i amb un espectacle de llums per seguir narrant la història. I, és clar, no podia faltar l’humor i la ironia a l’hora de parlar de temes d’extrema actualitat com les obres al pont de Can Molas o la Passera.

No tot va ser controlable, com un petit i gairebé desapercebut ensurt musical al Museu del Ter, excel·lentment conduït per l’amic Jordi Pla, o com la pluja que, fins passada la mitjanit no va fer acte de presència i només va fer empipar, a la seva esbojarrada manera, als membres de l’Orquestra Diversiones. Ni tant sols fa afectar als actes de tot el dia, des de la caminada popular del matí fins al Serpent dels Menuts, que van participar en jocs i tallers durant tota la tarda. Allò sí que eren cares d'alegria i satisfacció.

No va faltar tampoc el plor de cada any dels més petits, algun que altre novell manlleuenc al qui es pensava que la serp era inofensiva i que es va acabar enduent un bon ensurt, per les seves dimensions i sobretot per aquells petards inesperats quan justament l’animalot passava pel seu davant. Uns xiscles que ràpidament es traduïen en, em permetreu una expressió fora de qualsevol diccionari però que transmet el que es va viure a la plaça, especialment en aquests els quals ahir va ser la primera vegada: “bocabadadament”.

I a la gran Festa del Serpent només faltava que l’Orquestra Diversiones hi posés la cirereta. Es va viure un remember musical cantat per tots els públics, fins i tot per aquells nois i noies que escoltant aquelles cançons dels anys 80 no dubtaven en mirar els seus pares, ben alegres i animats, i di’l-s‘hi a cau d’orella: “Ai, mama, papa, para!”, amb les galtes ben vermelles. I, és clar, els pares no els van fer ni cas, els van agafar i es van posar a ballar amb ells, no podia ser d’una altra manera. Feia temps que no es cantava tant i tant desafinat des de la sorra de la Plaça (potser la pluja va caure per aquest motiu) però que carai, tots els presents allà ens ho vam passar molt i molt bé.

Per tancar la nit, el Salt del Diamant al carrer Enric Delaris. Pels que érem a dormir ja esgotats i amb la ment posada en escriure, entre d’altres, aquesta crònica, ens hem resignat a seguir-ho a través de les xarxes socials. No fa falta dir res més. Tot sigui per la Festa Major de Manlleu!