JO NO FARÉ VAGA

El dia 29 no faré vaga. I no perquè no cregui que el govern està fent les coses malament, penso que pitjor no les podia fer, sinó perquè tinc la sensació, com tants altres treballadors i companys de feina, que aquesta vaga no va amb mi. I per què? Doncs perquè és una vaga que només té en compte una part dels treballadors. Aquells que tenen la sort de tenir contracte indefinit. La resta, autònoms i treballadors amb contractes per obra i servei, com és el meu cas, tenim la sensació que aquesta vaga no va amb nosaltres.

Som el que Rajoy va definir molt bé com a treballadors de segona. Des de fa molts anys en aquest país s’ha creat una estructura laboral que ha generat una dualitat entre treballadors de primera –amb contracte fix i drets laborals- i treballadors de segona. I jo, com tants altres, tinc la mala sort de ser d’aquests últims. Després de més de 10 anys de vida laboral i després d’haver treballat en 6 empreses diferents, encara no he pogut gaudir mai d’unes vacances pagades, ni d’horaris fixes. Tampoc he conegut sindicats o comitès d’empresa que defensessin els meus drets. No sé el que són les pagues dobles, ni el “finiquito”, ni les baixes laborals. I no he cobrat mai prestació d’atur, ni he pogut demanar excedència, ni he cobrat hores extres (malgrat que n’he fet un munt), ni he pogut gaudir de dies d’assumptes personals, ni de dies per fer un trasllat, ni de dues setmanes per casar-me. L‘únic que sí que he conegut és la flexibilitat laboral, amb tot el que això comporta. És a dir, em puc agafar un matí lliure per anar a fer una gestió si cal, però també he d’estar disposat sempre que la feina ho requereixi, és igual que sigui cap de setmana o festa nacional. És igual que aquella setmana hagi fet 50 hores o que aquell cap de setmana no em toqui treballar. Si hi ha feina, hi ha feina. “I encara gràcies que teniu feina”, diuen alguns.

Durant els vuit anys que vaig ser autònom no parava de sentir que algun dia els autònoms tindríem atur. Jo encara l’espero. Ara he aconseguit un contracte per obra i servei, però tampoc el podré cobrar perquè el meu contracte és de 10 mesos i el mínim per cobrar la prestació és un any. És a dir que, un estiu més, tornaré a estar sense vacances pagades i sense dret a cobrar l’atur. Però ja hi estic acostumat.

És per això que no m’he sentit mai representat pels sindicats i és per això que no aniré a la vaga. Perquè en aquests 10 anys de feina i de cotitzar com els demés, tinc la sensació que ningú ha defensat mai els meus drets. I el que és pitjor, tinc la sensació que seguiran sense fer-ho. I encara m’esparvero més quan sento bestieses com les del secretari general d’UGT a Andalusia, Manuel Pastrana, que demana que els avis no cuidin els seus néts el dia de la vaga. Han perdut el nord!

El millor en aquest vida és ser futbolista, i no ho dic només pel sou, sinó per un seguit de privilegis que només es donen en aquest esport. Cobren tan si juguen com no juguen, i tant si juguen bé o malament. Reben primes per victòria, però no se’ls hi resta res per derrota, i són els únics treballadors del món que tenen dret a cobrar tot el seu sou si se’ls fa fora abans d’acabar el contracte. Això sí que és un luxe!