Les lletres de les cançons infantils

Si una cosa m’agrada de l’agost és que em serveix per agafar perspectiva. Allunyar-me del soroll de l’actualitat i oblidar-me, per unes setmanes, de la voràgine informativa. Sempre dic que a l’estiu deixo que el meu cervell es mori, es regeneri. Em permeto el luxe, i penso fer-ho mentre pugui, de desconnectar de l’actualitat. I tot plegat em serveix per veure, perquè no dir-ho, que es viu millor sense haver d’estar pendent de l‘última hora o del que ha dit aquest o el de més enllà. O de si el Barça ha guanyat o ha perdut. Sí, treballo en el que m’agrada, però quina enveja em fa la gent que pot entrar per la porta de casa i deixar la feina a l’altre costat.

Tot aquest rotllo d’autoajuda em serveix per introduir el tema del qual us volia parlar avui: les cançons infantils. Un dels avantatges de no estar pendent de l’actualitat durant l’estiu és que em permet alliberar espai del meu disc dur per omplir-lo amb altres frivolitats com, per exemple, les lletres de les cançons infantils. Perquè una de les coses que té ser pare és que s’ha acabat sintonitzar a la ràdio del cotxe RAC1, Catalunya Ràdio o Ràdio Manlleu. Ara el que toca és posar el disc de cançons infantils i escoltar-lo fins que surti fum del reproductor… o de les orelles dels pares. Sovint, la segona cosa succeeix abans que la primera. Ui sí! Que bonica és la paternitat, oi?

El cas és que ara els CD’s de Coldplay, Metallica, Nirvana o Placebo, han deixat lloc als del Mic, Xesco Boix o als reculls de cançons populars catalanes. I després d’escoltar 367 vegades el disc de cançons infantils (en un sol dia, eh!) he arribat a tres conclusions.

La primera: que les cançons infantils són com Berlusconi, passin els anys que passin sempre es mantenen igual. La meva filla canta les mateixes cançons que jo a la seva edat i les mateixes que ma mare quan era una nena.

La segona: que el més important en les cançons infantils no és el sentit de la lletra, sinó la rima. És igual que la cançó sigui un disbarat mentre la lletra rimi. Només així es poden explicar lletres com “el gegant del pi, ara balla, ara balla. El gegant del pi, ara balla pel jardí”… o pel terrat, en el cas del gegant de la ciutat. I després els pares diuen: “oh! És que el nen no dorm perquè té terrors nocturns”. No m’estranya! Qualsevol dorm pensant que en qualsevol moment es pot trobar un gegant ballant pel terrat. Això per no parlar del surrealisme que impera en moltes cançons. I sinó què fa un escarabat bum-bum posant oli en un llum? I la lletra segueix dient: “si en el llum no n’hi ha, a l’escalfeta, a l’escalfeta. Si en el llum no n’hi ha, a l’escalfeta n’hi haurà”. I jo, a la meva filla sempre li dic: “Si a la llum no n’hi ha, vés als xinos. I si allà no n’hi ha, és que no se’n pot trobar”. Trobo que és més actual.

I la tercera, i més important de totes: de la mateixa manera que Lucky Lucke va haver de canviar la seva cigarreta per una palleta, penso que hi ha cançons infantils que, actualment, no passarien el filtre del que és políticament correcte. Per exemple: “En Pinxo li va a en Panxo vols que et punxi amb un punxó? I en Panxo li va dir a en Pinxo punxa’m, però a la panxa no”. Això és una cançó infantil o “Callejeros”? O bé: “El senyor Ramon empaita les criades… i tururut, tururut, qui gemega ja ha rebut”. És a dir, assetjament i violència de gènere. Si fins i tot hi ha cançons dedicades al ‘botellon’: “Si vols aigua ben fresca, a la font has d’anar. Si el que vols és fer gresca, un bon vi has de provar”. Apologia de l’alcohol claríssima!

Ja veieu que no només els discs heavys contenen missatges satànics. Els discs infantils també contenen missatges subliminals. O potser és que tan de temps a la platja m’ha reescalfat el cervell.