Primera alcaldessa de la història de Vic

No sé com els canvis demogràfics i l’arribada d’immigrants han afectat a l’organització de la societat vigatana. Però sense ànim de pontificar arbitràriament, em fa l’efecte que cinquanta anys enrere, moltes famílies vigatanes es governaven per un règim matriarcal caracteritzat pel poder de les mares (o les àvies) com a autoritat suprema del clan. Això no significa necessàriament que no hi haguessin famílies patriarcals, però jo diria que eren minoria.

Abans, a Vic, es deia col·loquialment que els pantalons els portaven les senyores. Un dels trets més destacats del matriarcat era que les dones s’ocupaven de la distribució dels béns del clan familiar, l’organització interna i l’administració del aliments. Quan un home es casava amb una pubilla de casa bona i se n’anava a viure a casa dels sogres, el llenguatge popular el titllava de “pubill màrtir”, perquè passava a ser un ésser totalment supeditat a l’autoritat de la mestressa de casa, que decidia què s’havia de fer en la majoria de circumstàncies de la vida familiar, l’educació dels fills i el negoci familiar.

A Catalunya, els patró dels pubills és Sant Pere Màrtir, un personatge que inspira el refrany “Pubill entres, màrtir seràs”. Avui, a la població de Valls de Torroella, a la comarca del Bages, encara es celebra cada primavera la festa dels pubills, amb cercaviles una botifarrada i diversos actes.

Sigui com sigui, en el cas hipotètic que a Vic durant anys predominés el matriarcat, això no pressuposava que les dones manessin a l’ajuntament o ostentessin algun càrrec públic. També és possible que les dones, que jo considero més intel·ligents que els homes (en el sentit d’intel·ligència pràctica i emocional, sobretot a l’hora de conduir profitosament les emocions pròpies i alienes), no aspiressin a ostentar alts càrrec en el camp de la política per considerar-la una activitat més aviat desprestigiada i poc pràctica. La política, el futbol i els toros eren pels homes; les dones feien funcionar el món a la pràctica quotidiana.

Abans de la guerra civil la immensa majoria de polítics locals, autonòmics i de les corts espanyoles eren homes. Repassant l’imprescindible llibre Quan les campanes van emmudir, de l’historiador vigatà Josep Casanovas i Prat, durant el període republicà no hi havia cap dona al consistori vigatà, ni a les eleccions municipals amb llistes obertes de 1931 ni a les de 1934. Tot eren homes. Després de la mort del dictador, amb les primeres eleccions democràtiques municipals, la cosa ja va començar a canviar. I encara que les dones regidores mai no han estat majoria a l’ajuntament, la seva presència al consistori o en els successius equips de govern ha anat guanyant pes. Però fins avui, a Vic mai no hi havia hagut una alcaldessa.

Després de les eleccions municipals del 24 de maig, una dona accedirà per primera vegada a la història de la ciutat al màxim càrrec municipal. L’alcaldessa Anna Erra pot agradar més o menys. Es pot estar més d’acord o menys amb la seva visió política i amb la seva manera de governar. Però crec que els ciutadans ens hem de felicitar pel seu accés a l’alcaldia, tant si l’hem votat com si no. L’accés d’una dona a l’alcaldia desmunta l’equívoc masclista –sobretot estès a les converses tavernàries- que les dones s’han de quedar a casa a cosir i a rentar plats, i que la política és cosa d’homes.

Tot i que a Vic CiU ha estat clarament la llista a més votada, i que és previsible que ERC acabi donant suport a Erra (puntual o estable, des del govern o des de fora), en el transcurs dels quatre anys de legislatura les formacions d’esquerra també es podrien posar d’acord per fer-la fora de l’alcaldia. Però no crec que aquesta circumstància pugui donar-se. A més, seria absurda. Qui no vulgui pactar amb CiU, pot fer perfectament servir la ciutat i fer una bona tasca a l’oposició per equilibrar la balança de la governabilitat i fiscalitzar els manaies.

Al marge dels famosos cent dies de confiança que diuen s’ha de donar a qualsevol polític que s’estrena en el govern, cal tenir present un factor rellevant de la personalitat d’Anna Erra, més enllà de la seva condició de dona: és diplomada en Magisteri i llicenciada en Història. Això vol dir que se li suposa un cert domini de la pedagogia, un element fonamental en el món de la política. Si no governa bé i no se sap explicar, les urnes ja li passaran factura. De fet, ella mateixa en alguna ocasió ha dit: “Sóc professora, i si cal corregir alguna cosa seré la primera a aplicar-ho”, una frase que després ha concretat dient que feia referència a una petició ciutadana en augment: “la de rendir comptes”.

Mentrestant, cal deixar-la governar, sense renunciar a una oposició tan dura com es vulgui, però dintre dels cànons de la dignitat. Sense acudits de mal gust que facin referència a la seva condició femenina i sense comparar-la amb determinades dones que deixen molt mal parada la imatge de les alcaldesses, com les impresentable Rita Barberà o Ana Botella.

Anna Erra no és cap novícia en al camp de la política i des del 2007 forma part de l’equip de govern de la ciutat, a l’ombra de l’alcalde sortit Josep M. Vila d’Abadal. Durant al campanya electoral Erra va dir que estava disposada a pactar amb diferents partits i que no tancava la porta a cap acord amb aquelles formacions que tenen punts afins als de CiU. Sorprenentment, en aquest sentit també comptava amb la CUP, sempre que amb aquesta formació hi haguessin punts en comú i cedís en algun aspecte programàtic. Ara, la possibilitat d’un acord amb la CUP s’ha esfumat.

Però com a mínim donem-li cent dies a Erra, l’alcaldessa de la capital de la ‘Catalunya Catalana’. Els mateixos que a Ada Colau a Barcelona, la primera alcaldessa de la capital catalana de la història.