L'1 x 1 de les eleccions

A un mes de les eleccions del 27 de setembre, i amb 7 candidats nous al Parlament, he decidit que aquest mes volia dedicar el meu article a donar el meu punt de vista sobre els set cap visibles de cadascun dels partits. Aquest és el meu particular 1×1:

Raül Romeva (il·lusionant): Podríem definir Romeva com un home JASP (recordeu l’anunci?): Joven, aunque sobradamente preparado. Després de mesos d’estira i arronsa sobre la llista única i de les baralles per qui havia d’encapçalar la llista, finalment es va optar per apostar per l’exeurodiputat d’ICV Raül Romeva.

Romeva és un home polivalent: provinent de l’esquerra, però amb un discurs netament independentista i un look capaç d’agradar al votant convergent que fins fa 4 dies el criticava. Podríem dir que és un polític transversal, capaç d’agradar a diferents perfils, edats i estatus socials. Per dir-ho de manera frívola, encarna en una sola persona el marit, l’amant i el gendre que tota dona voldria. A més, ningú pot negar la seva capacitat de treball, com demostra el fet que va ser el segon polític més actiu de tota l’Eurocambra, amb 407 preguntes parlamentàries.

Els convençuts ja els té a la butxaca, però tindrà la difícil missió d’arrossegar els indecisos i, sobretot, haurà de mirar de fer canviar d’opinió a aquells qui, malgrat ser independentistes, mai votarien una llista on hi hagi el president Mas. Aquest serà el seu principal camp de batalla i el punt feble de la llista: mirar d’aturar els atacs que vinculen Junts pel Sí, amb Convergència i les retallades. De moment, ja ha hagut de lidiar amb la primera polèmica de l’estiu, quan es va posar en qüestió que Mas hagués de ser el president del nou estat en cas que la llista guanyés les eleccions.

La victòria a les eleccions la té assegurada, però queda la incògnita de saber si serà una victòria prou àmplia com per promoure un full de ruta tan ambiciós com el que planteja la llista independentista. És el tot o res, l’èxit o el fracàs.

Amb Mas de president i Junqueras de vicepresident, caldrà veure quin paper reserven a Romeva en cas de victòria de Junts pel Sí. En tot cas té l’honor de poder dir que serà el primer candidat d’una llista que no té assegurat el lloc després de les eleccions.

Lluís Rabell (desconegut): Després de l’èxit de Colau a Barcelona, l’esquerra alternativa va decidir que era el moment de repetir l’experiment a les autonòmiques. El problema és que, aquesta vegada, la llista no va trobar ningú amb el carisma de l’exlíder de la PAH. Ho va intentar la monja Forcades, però el seu intent de ser Sor Presidenta va tenir menys futur que Douglas al Barça i, finalment, després de diversos intents fallits i que sonessin noms com el del mateix Jordi Évole (quin gran candidat hagués estat), la responsabilitat de liderar el moviment alternatiu va recaure en Lluís Rabell, president de la Federació de l’Associació de Veïns de Barcelona i conegut activista (conegut a casa seva serà).

Ara Rabell té la responsabilitat (o el “marrón”) d’aconseguir ser la segona força política del Parlament per davant de Ciutadans per no perjudicar l’efecte Podemos (cada vegada més desinflat) de cara a les generals.

La seva estratègia l’ha deixat clara durant aquest mes d’agost: criticar Junts pel Sí amb duresa per la seva vinculació amb Mas i les retallades. Segurament hi haurà qui li comprarà el discurs i, de ben segur, farà forat en el Parlament, però caldrà veure si amb tirar de tòpic en té prou per assolir els objectius que es planteja.

Arrimadas (continuista): Parlar de Ciutadans és parlar d’Albert Rivera. El partit de moda a Espanya (ara mateix per davant de Podemos) deu el seu èxit a l’enorme carisma i la gran oratòria del seu líder suprem. Ciutadans és Rivera i Rivera és Ciutadans, però després de la seva fugida a Madrid per ser candidat a les generals, el partit necessitava algú que pogués agafar el timó de Catalunya i, amb Cañas fora de joc per la seva imputació, l’escollida ha estat Inés Arrimadas. De ben segur que més d’un agrairia que Arrimadas emulés el seu cap de partit i sortís despullada per fer campanya de cara el 27 de setembre, però sembla que la seva estratègia se centrarà més en seguir amb les directius del partit, és a dir: canya al català! Poca cosa més es pot destacar del programa de Ciutadans, però s’ha de reconèixer que, amb aquest únic punt a l’agenda, el seu èxit està garantit. La prova són les enquestes que situen Ciutadans entre la segona i la tercera força més votada del Parlament.

Antonio Baños (substitut): Molt difícil el paper d’Antonio Baños al capdavant de la CUP. Substituir David Fernández és com substituir Messi al capdavant del Barça. I és que, en aquests 3 anys, Fernández ha aconseguit convertir-se en el polític més carismàtic i més ben valorat de la cambra catalana. Lluny del palestí, la sandàlia i les samarretes que caracteritzaven l’exlíder de la CUP, a Baños se’l veu un home més allunyat de l’estereotip cupaire, però això no vol dir que no defensi els ideals amb la mateixa fermesa que ho feia el seu antecessor. Amb un grapat de vots assegurats i unes enquestes que li donen el paper de partit decisiu per fer de frontissa amb Junts pel Sí, la gran responsabilitat de Baños serà veure fins a quin punt és capaç de renunciar a algunes de les seves línies vermelles per assolir la independència.

Xavier García Albiol (revulsiu): Després de la patacada de les eleccions municipals a Catalunya el PP es va adonar que la candidatura d’Alícia Sánchez Camacho només els conduïa al fracàs. El cas Camarga (i la pobra oratòria de Camacho) havien convertit el PP en un partit residual a Catalunya i Rajoy necessitava un revulsiu per parar la sagnia de vots cap a Ciutadans. Aquest revulsiu el va trobar en García Albiol: dos metres de populisme en estat pur. Polèmic per la seva campanya de “netegem Badalona”, ara Albiol té la missió de repescar la dreta més desencantada i arreplegar vots de partits xenòfobs ja desgastats com ara Plataforma per Catalunya. Sota el meu punt de vista, Rajoy encerta amb aquesta aposta i és que, malgrat que em repugnin les polítiques d’Albiol, he de reconèixer que l’home té tirada entre la dreta més radical i que ve a cobrir un forat de votants (els xenòfobs) orfes de partits que els representin.

Miquel Iceta (Navarro 2.0): Després del fracàs de Navarro i el seu Federalisme, Iceta va arribar per donar un aire nou al partit, però l’única renovació que ha fet ha estat el de canviar les cortines del despatx. Els ecos del Federalisme encara ressonen a can socialista mentre esperen una possible reforma de la Constitució que, segons diuen, arribarà quan l’Espanyol guanyi la Champions, és a dir, mai! Però mentre esperen que això passi, els socialistes segueixen perdent diputats més ràpid que Usain Bolt i es consolen pensant que a les municipals van ser el segon partit més votat de Catalunya (qui no es consola és perquè no vol). Difícil peça al teler per un partit que no ha entès que el terra s’ha mogut sota els seus peus i que en política, ara mateix, els grisos estan més passats que els pantalons amb pota d’elefant.

Espadaler (conservador): Primera vegada que Unió es presenta sense Convergència en unes eleccions. Queda la incògnita de saber si Unió traurà pocs escons o molt pocs. Espadaler (i Unió) defensen el diàleg amb l’estat com la pedra filosofal que salvarà el poble català de l’opressió espanyola, Tot això, mentre Rajoy els diu NO amb un megàfon a l’orella. Però el paper d’Unió és estar sempre al mig, com el dijous. Al mig dels independentistes i dels unionistes, o el que és el mateix: en terra de ningú. Possiblement mantindran els vots dels pocs fidels que els queden i rascaran algun vot al PP, però el meu pronòstic per Unió és que, si en política hi hagués Segona Divisió, ells serien clars candidats al descens.