Osonencs que remenen les cireres

La comarca d’Osona té un pes específic més aviat irrellevant en el panorama polític català; de tota manera, el cert és que últimament d’aquí han sorgit algunes de les patums protagonistes d’un moment històric caracteritzat pel pas de l’autonomisme a una hipotètica independència de Catalunya o, si més no, l’assoliment d’un nou encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol. Des de Francesc Homs fins a Ramon Espadaler, passant per Marta Rovira, Marta Pascal i Josep M. Vila d’Abadal, tots ells han aparegut fotografiats a les pàgines dels diaris i als telenotícies remenant les cireres del poder.

Abans d’ells, però, també hi han hagut osonencs que d’una manera o altre han tastat les mels del poder. Fa uns anys va ser Àngel Colom, encara que amb un paper més discret. Tanmateix, molt més enrere, abans de la guerra civil, dos vigatans van ocupar càrrecs molt destacats en el govern de la Generalitat: Manuel Serra i Josep Dencàs.

Aquests darrers anys, un dels peixos grossos de la política ha estat Francesc Homs. Nascut a Vic el 1969, des de sempre ha tingut molta relació amb Taradell, on està empadronat. Llicenciat en dret, és un home polèmic que desperta simpaties i antipaties a parts iguals. Es va foguejar políticament com a militant de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Durant anys va treballar al sector privat en diverses empreses de serveis i banca, fins que va entrar al sector públic, a la Generalitat de Catalunya, on va ocupar diversos càrrecs.

L’any 1993 va demanar el carnet de CDC i ben aviat va ser membre de l’executiva nacional de CiU. Va ser un dels redactors de la proposta de nou Estatut de CiU i diputat al Parlament de Catalunya del 2003 al 2010. Després d’ocupar el càrrec de responsable del programa electoral del seu partit, va ser vicesecretari general d’Estratègia de CDC i responsable de la Casa Gran del catalanisme. Va arribar al zenit de la seva carrera amb el nomenament de secretari general de la Presidència i portaveu del Govern, càrrecs que va abandonar a principis d’estiu per passar dirigir l’estratègia electoral de Mas en vistes al 27 de setembre. En aquest sentit, és probable que Homs tingui molt a veure amb la conformació de la coalició Junts pel Sí. Un detall que no escapa a ningú és la seva aparició a la foto de la signatura de la convocatòria de les eleccions del 27-S, al costat del president en funcions. Ara està per veure què farà Homs a partir del 28 de setembre.

Ramon Espadaler (Sant Quirze de Besora,1963), viu a Vic, però des de fa alguns anys es passa el dia a Barcelona. Format al Seminari vigatà i al col·legi de Sant Miquel, es va llicenciar en Geografia i Història, una disciplina a la qual es va dedicar durant alguns anys. Més endavant va cursar Ciències Polítiques i Sociologia, una dedicació que compaginava amb la feina de gerent d’una benzinera de la qual el pare n’era petit accionista.

La seva carrera política es va iniciar a l’ajuntament de de Sant Quirze de Besora, d’on va ser tinent d’alcalde, fins que un dia Unió Democràtica li va donar l’oportunitat de ser diputat al Parlament. Des d’aquest moment, es va dedicar totalment a la política; primer, com a regidor i tinent d’alcalde al consistori vigatà, i després com a director general d’Administració Local i conseller de Medi Ambient del darrer govern Pujol.

Abans de materialitzar la seva condició d’hereu de Duran Lleida, i que Unió Democràtica i Convergència trenquessin peres, havia estat president del consell nacional d’Unió i secretari general de la federació de CiU. Després d’exercir durant dos anys el càrrec de conseller d’Interior del govern d’Artur Mas, aquestes últimes setmanes ha abocat totes les energies a preparar la seva irrupció al Parlament sorgit de les eleccions –plebiscitàries segons uns- del proper 27-S, com a candidat a president de la generalitat i secretari general del comitè de govern d’Unió, el partit que abona l’anomenada “tercera via”.

Marta Rovira (Vic, 1977) és llicenciada en Dret, i en Ciències Polítiques. Abans de dedicar-se plenament a la política i convertir-se en secretària general d’ERC i mà dreta d’Oriol Junqueras, va exercir d’advocada, va ser professora de dret administratiu a l’Escola de Policia de Catalunya i va treballat a l’Agència Catalana de Cooperació. Va començar essent militant de la secció local de Vic d’ERC; i després va ser membre de la sectorial de Justícia; secretària nacional de Política Internacional, Europea i Cooperació, entre d’altres càrre cs.

A l’espera de veure què passarà després de les eleccions del 27-S, deixa enrere el seu càrrec de diputada al Parlament de Catalunya, membre de la comissió d’Afers Institucionals i de la Diputació Permanent. Fa prop d’una dècada, havia estat vocal secretària dels Joves Advocats de Catalunya, responsable del Grup d’Advocats Joves de Vic, membre de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Vic, responsable de l’Associació d’Estudiants “Juristes sense Fronteres” i membre de la colla castellera Sagals d’Osona.

Marta Pascal (Vic, 1983), és la més jove de la colla. Vigatana amb arrels al Ripollès i a la Selva, forma part de la generació del “canvi” dels anys 80. . Va estudiar Ciències Polítiques i Història Contemporània. Va treballar a la regidoria d’Educació de l’Ajuntament de Vic i després al Departament d’Ensenyament com a assessora de polítiques educatives comparades.

Fins a última hora ha estat diputada de CiU al Parlament, portaveu d’acció exterior i de joventut de CiU. Els últims tres anys ha estat presidenta de la Joventut Nacionalista de Catalunya, organització on ha militat des del 2006, el mateix any que va ingressar a CDC. L’últim càrrec que ha tingut és el de portaveu de Convergència i figura en el número 6 de la llista Junts pel Sí.

Josep Maria Vila d’Abadal i Serra, a banda d’alcalde de Vic i president de l’associació de Municipis per la independència fins fa poques setmanes, ha estat diputat del Parlament entre 2010 i 2012. Aquests darrers anys ha sortit fotografiat a tots els diaris al costat del president Mas, Muriel Casals (Òmnium) i Carme Forcadell (ANC), com a impulsors de la via independentista associada al dret a decidir. És nét del també polític Lluís Vila i d’Abadal i fill de Marià Vila-Abadal i Vilaplana, perit agrícola i diputat de la primera legislatura de la Catalunya autonòmica. Llicenciat en Enginyeria agrícola i empresari ramader, l’ex alcalde de Vic va militar a Unió Democràtica des de l’any 1986 fins al 2012. Durant la passada legislatura va abandonar Unió en desacord amb la línia del partit instaurada per Josep Antoni Duran i Lleida sobre la “qüestió nacional”.

Àngel Colom i Colom (Pruit, 1951), conegut amb el sobrenom de “sis ales”, és un personatge contradictori que no provoca indiferència. Venerat per alguns, que el consideren un catalitzador dels anhels sobiranistes, i vituperat per altres, que el veuen com un profeta il·luminat de segona divisió, va forjar la seva personalitat al Seminari de Vic. Després va ser membre de Pax Cristi, va liderar la Crida a la Solidaritat, va impulsar la Marxa de la Llibertat, va accedir a la secretaria general d’ERC, va fundar el PI i, finalment, va ingressar a CiU, partit del qual forma part en la seva comissió executiva. L’any 2000 es va fer militant de CDC i dos anys després va ser nomenat per Jordi Pujol (el seu padrí polític) delegat de la Generalitat de Catalunya al Marroc, a Casablanca. Una carrera tan sorprenent com contradictòria.

Arran de l’elecció de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat i la consolidació del primer govern del Tripartit, Colom es va veure obligat per les inclemències electorals a tancar les portes de la Delegació de Casablanca i va muntar un negoci privat a Rabat (un establiment selecte on es bevia cava). L’any 2008 va tornar a Catalunya i va ser escollit president de l’àmbit d’Immigració de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un càrrec que fins avui compaginava amb el de conseller Nacional de CDC.

Molts anys abans, dos osonencs van tenir un paper molt destacat en l’àmbit del poder a Catalunya en temps de la República: Manuel Serra i Moret  i Josep Dencàs. Serra i Moret (Vic, 1884 – Perpinyà, 1963), va ser escriptor i polític. Fill de l’historiador Josep Serra i Campelacreu va estudiar economia, sociologia i historia als EUA  i a Anglaterra. Entre 1908 i 1912 va viure a l’Argentina, on també va residir entre 1925 i 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera. Fundador de la Unió Socialista de Catalunya, l’any 1932 va ser ministre de l’efímera República Catalana, va formar part del Govern Provisional de la Generalitat, presidit per Francesc Macià, i va tenir ell càrrec de conseller d’Economia i Treball i, posteriorment, d’Economia. L’any 1938, en plena guerra civil, a la darrera reunió del Parlament, va ser elegit Vicepresident Segon, la qual cosa va comportar que, a la mort d’Antoni Rovira i Virgili, ocupés interinament la Presidència del Parlament de Catalunya a l’exili, fins a l’any 1954. Aquell mateix any, després de la dimissió de Josep Irla per motius d’edat, va optar a la Presidència de la Generalitat, però va perdre i el càrrec va ser per Josep Tarradellas. Serra i Moret va morir a l’exili l’any 1963.

Un dels polítics osonencs més controvertits i polèmics –coetani del socialista Serra i Moret-, va ser Josep Dencàs i Puigdollers (Vic, 1900 – Tànger, 1966), promotor dels Escamots d’Estat Català i Conseller de Sanitat i de Governació de la Generalitat de Catalunya durant la II República. Llicenciat en Medicina, va ser escollit diputat al Congrés dels Diputats a les eleccions generals de juny de 1931 i diputat al Parlament de Catalunya després de les eleccions de 1932. Va ser nomenat per Francesc Macià conseller de Sanitat i d’Assistència Social, un càrrec que va ostentar fins el 1934. Dos anys abans havia organitzat els escamots de les JERC, que utilitzaven una estètica i un comportament paramilitar, amb paral·lelismes amb el nacionalisme feixista emergent. Algunes de les accions dels escamots van consistir a rebentar vagues obreres, boicotejar actes dels partits rivals o l’assalt a la revista satírica El Be Negre que els havia criticat. Quan va esclatar la guerra civil, per por a ser perseguit per la CNT-FAI i els sectors obrers que havia combatut, va fugir a Gènova. Algunes versions indiquen que es va escapar de la Generalitat fugint per les clavegueres. També es diu que va oferir els seus serveis a l’espionatge franquista, que no li van acceptar. Finalment es va refugiar a Tànger, on va morir l’any 1966 a causa d’una infecció de ronyó.

En la nova etapa que s’enceta el 27-S caldrà veure quin és el paper dels nostres polítics, i si en surten de nous.