Benaurat urbanita!

Recollint el testimoniatge ecocristià de Francesc d’Assís, durant els anys 60 i 70 els hippies van preconitzar l’abandó de les ciutats i la tornada al camp. Però la filosofia de l’amor i les flors aviat va ser absorbida pel sistema i les flors de plàstic es van imposar.
Ara toca practicar el turisme rural, però més que la immersió real en el món bucòlic, glossada pels clàssics llatins, s’ha convertit en un esport de risc reservat als incauts urbanites i als anacrònics romàntics. Caminar de bon matí o al capvespre per camins rurals és, o hauria d’ésser, un dels principals plaers concedits als pobres mortals en èpoques caloroses. Però intenteu, si més no, l’aventura de passejar pel camp durant un parell d’hores. Escolliu un circuit qualsevol de deu quilòmetres. Per exemple, una excursió estiuenca pels camins que serpentegen per la plana de Vic, si us allotgeu en una de les tantes masies que Osona ofereix al visitant per a la pràctica del turisme rural.
Un servidor, que acostuma a caminar regularment pels caminets del meu municipi, puc donar fe del panorama que li espera al modern ecoturista metropolità: un estressant i perllongat guirigall –i no precisament de galls- produït pels lladrucs dels gossos. Primer borda el dòberman o el pitbull que custodia un xalet. Després, avisats pels amenaçadors esgarips del temible lacai del seu amo, els gossos de les masies properes (de totes les races i mestissatges possibles) recullen el testimoni del fer dòberman, el pastor alemany o del pit bull, i al pobre caminant li llancen sense pietat una simfonia de crits i alarits amenaçants quan passa per cadascun dels territoris custodiats.
Resumint: un presumpte passeig de dues hores pot acabar convertint-se en un sorollós periple, on l’anhelat silenci brilla per la seva total absència. L’irritant i continu esvalot difícilment et deixa gaudir dels colors del cel, el cromatisme de les floretes silvestres, el vol dels corbs, el tragí de les orenetes o la mansuetud d’unes vaques pasturant en un prat.
Sense afany de criminalitzar el germà gos (que no té cap culpa del seu esclavatge obligat), ni el grup musical Gossos, envejo al benaurat urbanita que està acostumat als sorolls del carrer i al frenesí dels negocis, i viu feliç a la ciutat, allunyat dels lladrucs del millor amic de l’home i lluny dels efluvis escatològics dels porcs empresonats en granges de concentració.