Episodis epidèmics a Manlleu abans del coronavirus

Capelleta de la Mare de Déu dels Àngels del carrer del Pont | Joan Arimany

En aquests dies en què hi ha certa sensació de psicosi per la proliferació del coronavirus (COVID-19) i amb el desig que s’extingeixi ben aviat, i per suposat no afecti ningú proper, pot ser interessant recordar d’altres episodis epidèmics soferts pels manlleuencs en temps passats. Es tracta de passades pandèmies, nom que ha ressonat recentment, amb gran nombre d’afectats i víctimes.

La pesta negra de 1348

La més reconeguda epidèmia, malgrat sigui la més llunyana de la qual hi hagi dades registrades amb certa fiabilitat, és l’anomenada pesta negra.

A partir de 1348 i dècades posteriors, successives onades epidèmiques ocasionades pel bacteri Yersinia pestis, escampades per les rates i altres rosegadors, van malmetre la població d’arreu d’Europa matant, segons les zones, dos terços dels habitants. El nucli de Manlleu, segons Esteve Gaja, va passar de tenir 22 famílies a finals del segle XIII a tenir-ne només 7 a mitjan segle XIV. A aquesta dada, que sembla estar indicada per l’anomenat Clos del Prior, és a dir, l’espai urbà més proper a l’antic convent agustinià de Santa Maria, caldria sumar-li les del terme i altres sectors territorials que temps més tard serien annexats i formarien el municipi que coneixem avui. Cal pensar, també, que la malaltia, a més de la crisi demogràfica, comportaria una crisi econòmica i agrícola amb conseqüent fam i pobresa. Aquests aspectes agreujarien encara més l’afectació real. Les repercussions es deixarien sentir durant segles i l’estabilitat tardaria molt a arribar.

La pesta de 1650/1654

En època de guerra, com és el cas de la dels Segadors, i enmig d’una greu sequera es va donar el context ideal per a l’expansió d’un brot virulent de pesta. En algunes contrades catalanes, i en concret al Collsacabra, a aquella onada de pestilència se la coneixia amb el nom de Peyrona. Així ho va descriure al seu diari un pagès de l’Esquirol, de nom Joan Guàrdia: “[...] la Peyrona que se posà a Vic y à mort molta gent, sinó que fogíran tots lo richs ab un dia que los pagesos sircunveïns y anaren y ab carretes los portaren la vianda a las llurs cases, que era gran terror, que no y ha rastrada ascasament cap vila ni siutat en tota Catallunya que lo mal no se sia posat, que és greu lo treball que se són vistos”.

El tifus de 1809

Dels episodis ocorreguts el segle dinovè ja se’n té informació més detallada. Gaja va dedicar un capítol del seu El Manlleu del segle XIX a les epidèmies. A la Guerra del Francès, a la primera dècada de la centúria, va seguir-la un brot de tifus. Les víctimes manlleuenques van arribar a 360, de les quals 188 eren homes i 172 eren dones, entre els quals en destaquen 169 albats o nadons sense batejar. Aquestes dades suposaven triplicar la mitjana de morts d’aquells anys.

El còlera morbo de 1854

Domènec Torrent explicava que, després d’un rigorós hivern com mai s’havia conegut, l’any 1854 va dur l’anomenat còlera morbo. Sembla que a Manlleu en van resultar afectades moltes persones i en van morir en un nombre proper a 175 comptant l’excés segons les mitjanes anuals de la dècada. De testimoni d’aquells mals temps en queda la narració que en va fer Ramon Puntí a Les generacions parlen quan explicava el naixement de la filla d’Eudald Puntí i Raimunda Franch: “A conseqüència sembla ésser del còlera, es complicà el part, al cap de tres mesos moria la Raimunda rebuts els Sagraments...”. I continuava més endavant: “A conseqüència de l’epidèmia, al meu avi Pere li va quedar el cap clapejat amb set taques, que es van mostrar molts anys”. Segons explicava el net en l’esmentada obra, aquests senyals li van comportar allò que avui en diríem bullying o assetjament per part d’altres infants.

D’aquell flagell en queda un monument arquitectònic a l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà: aquest sant era tingut com a copatró de la vila. Aleshores, quedava el record d’una antiga construcció que se li havia dedicat al nord del terme parroquial en el segle XIII. En vot de poble o promesa al sant, en cas de superar l’adversitat, es va dir que es recuperaria aquest edifici sacre, però en una nova situació, més propera al nucli urbà i amb majors dimensions. Des de mitjan 1855 i fins a la seva benedicció el 25 de juliol de 1857, tot manlleuenc i manlleuenca va fer la seva aportació, amb esforç manual o econòmic, a l’empresa col·lectiva d’agraïment al sant.

La verola de 1883/1884

L’any 1883, la verola va afectar una gent prou temorosa dels mals passats. En aquest cas, en una carta a la publicació de La Veu del Montserrat del 22 de març de 1884, l’ajuntament local recordava com uns mesos abans la vila estava en plena epidèmia en uns dies que va coincidir amb la primera visita del bisbe de Vic Josep Morgades: “Manlleu deu recordarse y se'n recorda, que V. S. I. en lo dia de Ntra. Sr. del Carme del any próxim passat, se digna venir aquí per commemorar lo primer aniversari de sa elevació al Episcopat, fentli aixís un senyalat favor en ningún concepte merescut. Manlleu deu recordarse y se'n recorda, que mentres la Divina Providencia açotava als habitants de aquesta industrial vila ab una enfermetat tan terrible, contagiosa, mortífera y repugnant, com ho es la de la verola, V. S. I . humilment se dignà venir corrents aquí, per dar forsas ab paraulas carinyosas de tendre pare als esperits decayguts y, per axugar las llágrimas de moltas familias que arraconadas ploraban per faltarlos los medis de subsistencia; y ho va lograr V. S. I . del modo mes cumplert ab las visitas domiciliarias que practicá als malalts necessitats, derramant generós á doll la caritat, al objecte de que fossen còmodament assistits; bé inmens, digne de tota estima y alabansa”.

En aquest context i en un moment immediatament posterior, deu ser la capelleta de carrer amb la imatge de sant Jaume damunt cavall blanc. Una placa metàl·lica que hi havia just a sota fins fa un parell de dècades duia les dates de 1884/1939. La primera es devia referir a la primera col·locació, segurament en record a l’auxili que havia mostrat el sant trenta anys abans; la segona era la de la reposició després de la destrucció (o per haver estat amagada) a l’inici de la Guerra Civil.

Un altre cas sembla que es pot relacionar amb la capelleta de la Mare de Déu del Carme, patrona i protectora dels obrers manlleuencs des de 1883, del carrer de Vendrell; la capelleta ja hi estava situada l’any 1888.

El còlera de 1885

El 1885, un rebrot del còlera va provocar de 30 a 40 defuncions i, detallava Domènec Torrent, que les poblacions del marge esquerre del riu Ter no es van veure tan afectades com les de la dreta. Ramon Puntí descrivia que a les cases es prenien les mesures que bonament es podien: “Les famílies, matí i tarda, fregaven amb zotal les cases de manera exagerada. Algunes persones, a causa d’això tardaren un temps o tota la vida sense sentir l’olor de les coses”; i en proporcionava un cas ben proper: “A la meva tia Teresa, que nasqué un any abans, la seva mare l’hagué de deixar de criar per ordre del metge, restant tota la vida exempta del sentit de l’olfacte”.

Una altra capelleta que es devia col·locar amb motiu de malaltia generalitzada en el segle XIX és la de la Mare de Déu dels Àngels, a la part baixa del carrer del Pont. La referència que ho indica, però, és molt moderna malgrat que pugui consolidar una creença real. Així, la lletra de Francesc d’A. Pujol dels goigs que li van ser dedicats i que va musicar el mestre Rafael Ramírez diuen:

 “Quan anys enrere la pesta

ens colpia amb dur flagell

us vam demanar amb requesta

protecció en vostre mantell.

Des de llavors Verge aimada,

vostra gràcia s’obtingué”. 

La grip de 1918

L’anomenada grip espanyola, el 1918, va sacsejar un món demacrat per la Primera Guerra Mundial. Tot i que aquest nom és enganyós i que l’epidèmia no va tenir origen ni major incidència en aquestes terres de l’Europa occidental, sí que es va deixar sentir amb prou força.

Es té notícia de diversos morts a Manlleu. La segona esposa de Ramon Madiroles i Codina, propietari de la masia de Madirolas i fundador del santuari de Puig-agut, de nom Dolors, Josepa i Jacinta Casas i Massana va ser una de les víctimes del flagell. Moria el 8 d’octubre d’aquell any a l’edat de 33 anys (menys 20 dies). A l’esquela que es va publicar al periòdic Heralt Manlleuenc hi constava: “Amb motiu de la epidèmia reinant , s’ha prescindit de pompes fúnebres, aplicant son import a l’almoina de les misses que s’han de resar, es resen i es resaran a favor de l’ànima de la difunta”.

En la mateixa edició es recollien notícies amb la grip de rerefons: “Hem tingut el gust d’estrenyer la má, de varis amichs, a en Joseph Camp, en Joan Fitó, i altres que convalescents de la ‘grip’ han vingut aprop de sos pares, per a restablirse completament. Ens alegrem”.

Aleshores, les mesures preses davant l’epidèmia també van afectar la vida escolar i lúdica de Manlleu: “Per a previsió al contagi, el Colegi dels Germans de les Escoles Cristianes, suspengueren les classes, retornant els alumnes interns, a llurs cases, adoptant igual actitud varies escoles municipals i particulars, com també les sessions en el Cine García, i altres llocs d’esbarjo”.

Sortosament, cap aquells dies de tardor de 1918, semblava que havien passat els pitjors moments de l’epidèmia. Així ho esmentava l’Heralt Manlleuenc: “Amb goig podem fer constar, que en eixos últims dies l’epidèmia de la ‘grip’, que tant ha assolat aquesta Comarca, se ha notat una baixa molt ràpida poguent assegurar que hi ha hagut alguns dies sens cap nova invasió. Déu vulga que eixa malura desapareixi prompte de nostres pobles”.

En les dècades posteriors, el millor coneixement de les causes d’aquestes i de les malalties en general, així com els avenços en medicina, van mitigar les posteriors malalties infeccioses. Malgrat tot, com es demostra anualment amb la grip estacional, som visitats regularment per noves epidèmies, de major o menor impacte. La conclusió que hem d’extreure d’aquest recull sobre el passat manlleuencs és que els nostres avantpassats, malgrat les mancances i desconeixement, van superar els mals moments i no es van rendir. Seguim-los l’exemple.