Carta als odiats Reis Mags

Odiats Reis Mags d’Orient, majestats reconegudes arreu de l’univers. Teniu propietats abundants i molts diners. I viviu de renda. De fet, no us manca res i teniu temps per a tot: per viatjar en camell, en carrossa, en tractor, en barca, en tren o en avió. La vostra fama, nascuda de la voluntat dels pares i les mares d’Occident de tenir callats i entretinguts els nostres infants gràcies als suborns en forma de regals que vosaltres transporteu, s’estén arreu dels països més corruptes del planeta. Teniu el carisma que us proporciona venir de l’exòtic Orient, però no representeu els homes i les dones dels països orientals: sou uns simples empleats de les conxorxes financeres i consumistes dels Reis Mags d’Occident.
Sempre us havia enviat cartes amables dient que m’havia portat bé, que havia guardat una obediència cega als meus superiors i que esperava amb delit la vostra arribada i els vostres presents. Poc o molt, la nit de Reis sempre m’havíeu portat una cosa o altra: uns mitjons, una espasa com la del capità Garfi, un conte maniqueu amb llops dolents i ovelles bones o qualsevol fotesa que caducava al cap de pocs dies. Fa dotze mesos us vaig escriure una carta on us recordava que la flor i nata mundial, odiats Reis Mags d’Orient i d’Occident, us havíeu reunit a la Casa Blanca per fer un lloable balanç negatiu dels vostres tripijocs i per intentar refundar el malaguanyat capitalisme salvatge, immers en una profunda crisi. Fins i tot vau permetre generosament que l’il•lustre Zapatero recollís, a sota la taula, les engrunes dels vostres tiberis. Ara que sembla que els rics comenceu a sortir del túnel fosc (els pobres no), els potentats del planeta us trobeu a Copenhaguen per blanquejar les vostres consciències sostenibles. Tot molt net i polit.
L’any passat també vau impulsar molts rescats financers de grans multinacionals, bancs i caixes, però us vau oblidar de mi. Us vaig demanar un descongelador salarial i un contracte laboral indefinit; però només em vau augmentar els deutes i em vau enviar a la cua de l’atur forçós. Vau assegurar que tancaríeu el penal de Guantánamo, però “dónde dije digo, digo Diego”. Us vaig demanar que deixéssiu de vendre armes als senyors de la guerra, però enguany encara heu fet més negoci que mai.
Aquest any, però, no us demano res. Ni carbó. No porteu pau ni harmonia perquè vosaltres viviu de la guerra i del patiment dels vostres súbdits, els pàries. Oblideu la consigna de regalar-nos amor, una cosa que desconeixeu olímpicament. No em porteu mitjons, que ja me’ls compraré al mercat de plaça. No vull cap tren elèctric, que amb el lamentable servei de rodalies ja en tinc prou. No vull cap conte de prínceps blaus i princeses bledes; prefereixo petar la xerrada amb els amics en un cul de cafè. I que no us passi pel cap regalar-me un joc del Monopoly; ja tinc prou feina a pagar la hipoteca, les factures del telèfon, l’electricitat, el gas i els impostos!
Quedeu-vos-els als vostres palaus orientals i occidentals, i deixeu-nos tranquils! Podem anar fent la viu-viu sense vosaltres. Ah!, també podeu segrestar l’amic invisible, el Pare Noël i Santa Klaus i tancar-los en alguna de les vostres còmodes masmorres. I emporteu-vos als paradisos fiscals en Millet, en Montull i els suposadament delinqüents pretorians posats en llibertat després de pagar una petita fiança d’un milió d’euros.
Mentrestant, aquí, per anar fent (com en Met de Ribes) ja tenim el nen Jesús, el bou i la mula, els pastorets i els dimonis, la burra i el tartamut Jeremies, en Getsè i la Isabeló i tots els sants innocents no canonitzats a Roma. I el senyor Tió, que caga molt torró i no ens ofèn amb tantes arengades salades.