Diccionari políticament correcte

Que les paraules son enganyoses ho sap tothom. Per dir una cosa, de vegades en diem una altra. Per exemple, és normal insultar un amic dient-li “... Quina sort que téns, cabró!”. Tanmateix, aquest insult no és res més que una manera afectiva de tractar-lo. També utilitzem paraules equívoques en clau irònica, com ara quan proclamem “Quina calor que fa!”, en ple hiver i estem a 10 graus sota zero. En aquests dos casos, l’interlocutor sap que l’engany de les paraules és retòric i que quan les pronunciem volem dir: “Quina sort que téns, amic meu!” i “Quin fred que fa!”.

Però sovint ens trobem que hi ha gen que utilitza paraules enganyoses per amagar la realitat o per deformar-la. És el cas del llenguatge políticament correcte, una forma d’explicar les coses fent trampa.

Aquests últims mesos, arran de la polèmica sobre els cementiris nuclears, els partidaris d’acollir aquestes necròpolis radioactives a casa seva parlen de “magatzems temporals centralitzats” (MTC). I fan trampa, perque no diuen què volen guardar y, el que és més greu, que els residus estaran guardats temporalment, quan en realitat, el potencial contaminant dels residus no desapareixerà abans d’un segle.

Una altra enganyifa molt extesa, aquesta vegada de caire econòmic, és afirmar que patim una “desaceleració”, en comtes de dir clarament que estem en plena crisi econòmica. De la mateixa manera, per dir que la crisi ha tocat sostre, ens engalipen explicant-nos que “ja comença a veure’s la llum al final del túnel”, o que “comencen a aparèixer brots verds”. En realitat, tots sabem que el túnel és més llarg del que asseguren i que els brots verds es moriran amb la primera glaçada.

Per palesar que la democràcia, el govern del poble, no existeix (o que no es practica) per culpa de les dictadura econòmica o la intransigència i la demagògia dels grans partits polítics, alguns cíncs expliquen que “la democràcia és el mal menor”. Amb això, associen la democràcia amb una manera perversa d’entendre el “govern del poble”, perquè no suportarien que la democràcia fós “el bé major”.

Una de les estafes lingüístiques més imperdonables per part de caps militars, grans criminals i estadistes de pro és l’us de l’expressió “efectes col·laterals de la guerra”, per emmascarar genocidis ètnics, l’assassinat a mansalva de la població civil o l’extermini de pobles sencers.

En altres casos, s’altera el sentit de paraules d’us corrent com ara “immigrant” (la persona que abandona el seu país i arriba a un altre país per establir-s’hi) i es fa servir el fals sinònim d‘“invasor”. És evident que l’immensa majoria d’immigrants (a qui alguns també consideren “xusma”) venen per guanyar-se la vida, no per acabar amb la nostra civilització. En tot cas, la utilització del terme “nouvingut” seria més aconsellable com a sinònim.