L’Atlàntida, sense cinema

La diada de Sant Jordi, l’Atlàntida enfonsada (de ressons verdaguerians) va renéixer de les seves cendres i va donar pas a una magnífica nova criatura. L’antic teatre del carrer de Sant Fidel afectat d’aluminosi va haver d’enderrocar-se i la ciutat es va veure obligada a passar gairebé una dècada sense cap escenari digne per fer-hi representacions teatrals, concerts o projeccions de cinema. Curiosament, moltes d’aquestes activitats organitzades per gent vigatana s’havien de fer a l’auditori de Calldetenes, la capital del Calldetenès.

Ara, cal felicitar-nos, tots plegats, pel nou equipament, que ha tingut un cost de gairebé 30 milions d’euros, a més de 5,4 milions més de l’aparcament subterrani. I és que, de fet, el nou teatre-auditori i seu de l’Escola de Música l’hem pagat entre tots, ja sigui a través dels diners recaptats per l’Ajuntament o per les altres administracions. Sigui com sigui, l’ajuntament de Vic assegura que “l’edifici, de més de 10.000m2, presenta un joc de cobertes de coure, d’un intens color daurat, que li dóna un aspecte singular i està cridat a convertir-se en un equipament emblemàtic i de referència a nivell català”.

No seré pas jo qui opini sobre la qualitat o la bellesa del nou edifici. Doctors té la crítica. Coincidint amb la inauguració, l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal, va afirmar que Vic sempre ha estat un referent en la cultura i que amb L’Atlàntida hi hauria “un renaixement de la vida cultural de la ciutat”. Però m’estranya una cosa que a molts pot semblar insignificant i esquifida. La nova Atlàntida té tres sales (una de gran, una de mitjana i una de petita). En aquests espais es pot fer de tot: teatre, òpera de petit format, recitals de poesia, concerts, convencions i trobades, assemblees generals d’entitats… Tot menys cinema. Resulta que en cap de les tres sales es podran veure les projeccions de cinema organitzades per Cine Club Vic, l’entitat més senyera i emblemàtica de la ciutat, amb un llarg recorregut ininterromput des de finals dels anys 50 del segle passat, i capdavantera en les reivindicacions democràtiques.

L’excusa (no sé si de la regidoria de Cultura de l’ajuntament o de l’organisme privat que gestiona la cultura vigatana) és que obrir la sala gran per fer-hi cinema surt massa car. I que comprar un projector per instal•lar-lo a la sala mitjana no surt a compte perquè està previst que, en el futur, les màquines de projecció actuals quedaran obsoletes. Això darrer és com dir que no cal potenciar les biblioteques perquè d’aquí a uns anys els llibres seran digitals.

Per la seva banda, Xavier Solà, el regidor de Cultura de Vic, ha proclamat que, amb l’Atlàntida, Vic ha recuperat “un espai de relació ciutadana” destinat a trobar novament els públics per a cada espectacle, i que el flamant projecte situarà Vic a la “divisió europea cultural”.

Quan es va presentar la magnífica obra acabada, els responsables van assegurar que L’Atlàntida obria les portes a “un món de sensacions, il·lusió i reflexió. Un món on trobareu totes les músiques, totes les dramatúrgies, les coreografies i les poesies… en definitiva, totes les arts capaces de commoure-us des del seient. Aquí viureu l’exuberància dels grans formats i la intimitat dels formats més petits, la solemnitat dels clàssics i la creativitat dels contemporanis. Perquè aquí, tots els gustos hi tenen cabuda”. Però reflexionant sobre l’estranya marginació del cinema, he arribat a la conclusió que l’anomenat Setè Art potser no és un bé cultural digne de formar part del reneixement cultural de la ciutat. Aprofitant l’avinantesa, proposo als gestors de l’Atlàntida que organitzin sessions de Cine Nic a la sala petita, amb cabuda per a 100 persones.