LES TISORES DE L’ESTAT

Retallada d’un 5% del sou dels funcionaris i congelació de cara l’any que ve, congelació de les pensions, aturada de la inversió pública, retallada de tots els sous que depenguin de l’administració, desaparició del xec nadó, alentiment de tots els projectes ja aprovats, aturada de la contractació per cobrir les places vacants, apujada general de l’IVA, augment d’un punt de l’impost de transmissions, més persecució fiscal… en definitiva, l’aixeta ha deixat de rajar i, per fi, el govern ha decidit posar-se a remar en la decisió correcte.

Una retallada dolorosa i discutible en molts aspectes, però necessària per eixugar el deute generat per anys de mala gestió i per mesures populistes com el dels 400 euros, el pla d’inversió pública o el de renovació de cotxes i motos, que han acabat convertint-se en una llosa massa pesada per les arques de l’estat.

El problema, doncs, no és el fons sinó les formes. No es poden regalar diners per després tornar-los a cobrar amb interessos. No s’ha d’esperar a una trucada del president Obama per prendre mesures el dia següent de pressa i corrents. No es poden anunciar brots verds i després, de cop i volta, ajustar-se el cinturó fins l‘últim forat. I si tots ens hem d’ajustar el cinturó encara més ho ha de fer la gent que més ingressa. I també la classe política, no només rebaixant-se el sou, també aprimant l’administració, reduint càrrecs de confiança, eliminant informes innecessaris, ministeris, conselleries, etc. També s’ha de perseguir el frau fiscal, però començant per la punta de la piràmide, no per la base. Cal reduir l’economia submergida, però també ser durs amb lladres confessos com Fèlix Millet. I cal flexibilitzar i modernitzar els sindicats perquè s’adaptin a l’economia moderna i deixin de defensar conceptes propis de la revolució industrial. S’ha de dir sí als drets laborals, a la indemnització i a la prestació d’atur, però cal ser més flexible amb l’abaratiment de l’acomiadament i amb certes condicions de treball, com la jornada de 35 hores, o els dies d’assumptes personals, que en algunes empreses arriben a les dues setmanes (sense comptar les vacances). I cal pensar que a l’altre cantó de la balança estem els treballadors de segona, més coneguts com autònoms. Treballadors sense atur, ni vacances, ni pagues dobles, ni dies personals, ni indemnització per acomiadament, ni pensions dignes. Però d’aquests ningú se’n recorda.

De tota manera, i malgrat que les retallades són necessàries, ara el govern necessita solucionar un altre problema majúscul: la creació de llocs de treball. L’estat necessita ingressos i una economia amb un 20% d’atur difícilment els hi pot donar. Aquesta és ara mateix la prioritat. Sense oblidar un control més acurat dels especuladors -la mateixa Merkel n’ha demanat la regulació de l’activitat-, per evitar que des de Hong-Kong, Japó o Wall Street s’aconsegueixi devaluar l’Euro a base de rumors. I és necessari també obligar als bancs a obrir l’aixeta del crèdit, sobretot quan any rere any segueixen presentant beneficis milionaris.

Cal doncs, una reforma estructural des de la base i també un canvi de mentalitat. Els sindicats no poden amenaçar ara amb una vaga si no l’han fet en l‘últim any. I cal més solidaritat de tots plegats. Podem pensar que aquestes retallades poden servir per aixecar el país o podem lluitar perquè no ens els toquin i enfonsar la nau entre tots plegats, deixant que es salvin només els de sempre. Espero que les intencions del Govern siguin sanejar l’economia i que els diners acabin a les butxaques d’uns quants, com ha passat fins ara.