Democràcia universitària

No hi ha manera d’escarmentar! Una vegada més, la Universitat de Vic ha quedat sacsejada per la polèmica entorn a l’elecció del nou rector per part del Patronat que la regeix, al marge de l’opinió del col•lectiu universitari. La precipitada decisió de l’alcalde de proposar i designar Jordi Montaña com a candidat oficial al màxim càrrec de la UVic (segons ell per la pèrdua de confiança en la rectora Fargas), ha generat renovada crispació.

A principis de juny, destacats representants de la UVic van signar un manifest lamentant les interferències de l’alcalde, on consideraven “un error retirar la confiança en la capacitat de gestió de la comunitat universitària de la UVic i atorgar-la a agents exteriors que aposten per un model universitari radicalment diferent”. El manifest acabava reclamant al Patronat de la Fundació Universitària Balmes la reafirmació de “la vigència del model de la Universitat de Vic i el restabliment de la confiança en la comunitat universitària, representada per l’autoritat del rector o rectora que rebi el pronunciament favorable del claustre”. Cal dir que la UVic té de més de 5.000 estudiants matriculats en ensenyaments oficials i més de 4.000 alumnes inscrits en cursos de formació continuada.

Segons els estatuts aprovats pel la Fundació Universitària Balmes el 21 de gener de 2010, l‘òrgan titular de la Universitat de Vic està composat per 23 membres, presidits per l’alcalde de Vic. A més d’ell, actualment formen part del Patronat diversos membres de la Generalitat, els alcaldes de Berga, Manlleu, Olot, Puigcerdà i Ripoll, regidors de l’ajuntament de Vic, els empresaris de Bon Preu i Terradellas, la directora de formació de la Fundació Eduard Soler de Ripoll, un membre de la Cambra de Comerç i un bibliotecari extern (el director del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya). La comunitat universitària hi està representada per la fins avui rectora (Assumpta Fargas), la gerent de la UVic (que curiosament també és la directora de la Fundació), un representant d’Eumo i quatre professors. El cas és, però que tots ells tenen dret a veu i a vot en les decisions del Patronat, excepte els membres directament lligats amb la comunitat universitària, que poden opinar però que no tenen dret a vot. O sigui que, generalitzant, els polítics i els empresaris poden fer i desfer, però els representants de la comunitat universitària, que són els que millor coneixen la realitat de la UVic, no poden decidir res.

De tota manera, a l’hora de reclamar el dret de vot dels representats directes de la universitat, no cal oblidar que segons la Llei de Fundacions els empleats no tenen dret a decidir en les fundacions adscrites a un patronat. És a dir: els empleats no poden ser patrons. Tot i això, s’hauria de trobar una fórmula correctora en la llei per buscar, com en el cas que ens ocupa, un equilibri de poders. Sense oblidar que els patrons haurien de tenir un mínim de ma esquerra per escoltar i, si s’escau, fer seva l’opinió dels empleats, en aquesta ocasió els professors i el personal representant de la universitat.

Vic té universitat des de l’any 1997. Els orígens, però, cal buscar-los a l’Escola Catedralícia del segle IX, a la Universitat Literària del segle XVI, al Seminari Tridentí i a la Renaixença verdagueriana. Durant aquest llarg període, els estudis vigatans sempre van anar lligats a l’església. Però a principis dels anys setanta, el Seminari va quedar buit i el mític estudiant de Vic va passar a millor vida.

L’any 1977, l’Escola de Mestres va iniciar la seva singladura com a centre adscrit a la Universitat de Barcelona. Després van sorgir nous centres que van ser unificats dins la Fundació Universitària Balmes. Fins que el 1997 el Parlament va reconèixer la Universitat de Vic, essent Ricard Torrents el primer rector i David Serrat el seu successor.

Fa quatre anys, el Patronat de la Fundació Universitària Balmes va elegir Assumpta Fargas candidata única al rectorat de la Universitat de Vic. Prèviament, el rector sortint, David Serrat, havia posat en coneixement del la Fundació la petició que li havia adreçat una part considerable de la comunitat universitària de convocar un claustre extraordinari per a ser escoltada sobre l’elecció. El Patronat, però, va desestimar la proposta. Aleshores va quedar clar que una important representació del col•lectiu docent (probablement més ben informada que la d’alguns membres circumstancials del Patronat) no va poder fer sentir la seva veu,

L’any 2002, el doctor Serrat (un alt càrrec del DURSI) havia estat nomenat rector amb el patrocini de CiU. La UVic va acatar la designació i el rector va nomenar vicerector Pere Quer, un home d’Olesa que, curiosament havia representat el paper de Jesús a la Passió del seu poble. Quer va demostrar eficàcia i dots de treball. L’any 2006, Serrat havia d’acabar el seu mandat, en un context de canvi de govern a la Generalitat que feia difícil la seva continuïtat. El candidat natural era, per bona part del claustre de professors (inclosos alguns torrentistes), Pere Quer.

Els representants de la comunitat universitària al Patronat, acollint-se a la normativa, van sondejar possibles candidats i varen parlar amb Assumpta Fargas, Toni Tort i Carles Torres. Però aquestes tres persones van afirmar que no tenien interès a accedir al rectorat. Sorprenentment, però, pocs dies després, Fargas va canviar d’opinió i va decidir presentar la seva candidatura, probablement empesa per d’aleshores alcalde Jacint Codina. El cas és que van prevaler els condicionants polítics i Pere Quer va quedar en clar desavantatge davant una vigatana recolzada pels mandataris locals. Amb tot, Quer va decidir presentar-se igualment. La UVic tenia dos candidats al rectorat.

El procediment oficial, fa quatre anys, era que el Patronat escollís un nom. En aquest context algú va fer veure que no es podia bandejar la comunitat universitària. Seguint estrictament les normes, un grup de professors va aconseguir en dos dies 169 signatures demanant un claustre on els dos candidats poguessin exposar llurs programes i hi hagués la possibilitat d’escoltar, parlar, demanar i votar, bàsicament per orientar el vot dels representants de la comunitat universitària al Patronat. Finalment, però, no van poder opinar.

Després d’un intens batibull a l’aleshores govern del primer Tripartit, l’alcalde i el rector Serrat es van reunir amb els nous representants del Departament d’Universitats de la Generalitat i van acordar seguir les directrius de l’alcalde Codina per fer efectiu el nomenament de Fargas, que va ser proclamada rectora el 21 de juny. Tanmateix, la negativa del Patronat a acceptar la possibilitat de debatre les dues propostes va quedar reflectida en una aprovació molt ajustada del programa de la candidata única, que va obtenir un 54% de vots favorables, un 20% de vots en contra i un 24% de vots en blanc. Aleshores, la mateixa Fargas va admetre que el patronat hauria de modificar i democratitzar el sistema d’elecció de candidats al rectorat. Però pel que s’ha vist ara, l’elecció del nou rector ha topat amb la mateixa pedra: la manca de poder de la comunitat universitària front als manaies del Patronat.

Però tornem a la realitat actual del 2010. A finals de juny, el panorama era galdós, tirant a caòtic. Per una banda, La Fundació ja havia proposat el seu candidat i el departament corresponent de la Generalitat, per boca del conseller Huguet, també havia fet saber que apostava per una candidatura única, que tingués l’acord majoritari del Patronat i que no fos vetada pel claustre. Per la seva banda, la comunitat universitària va presentar una terna de candidats al rectorat, tots ells amb el mateix programa consensuat, i deixant a mans del Patronat la decisió d’escollir-ne un (o una). Els candidats eren Francesc Codina, Marta Otero i Pere Quer, a banda de la rectora sortint, Assumpta Fargas, que no va retirar la seva candidatura fins a darrera hora. El Patronat havia d’escollir el nou rector d’entre aquests candidats i el seu propi, Jordi Montaña.

Misteriosament, per Sant Joan, la Generalitat i l’alcalde de Vic van acabar consensuant, el nom de Francesc Codina (militant d’ERC i proper al conseller Huguet). Així, Codina s’havia de presentar davant del claustre per explicar el seu programa i anunciar el seu equip. Després, el claustre hauria de donar el seu vist-i-plau i llavors el procés passaria de nou al Patronat.

Però una setmana després, quan tot semblava clarificat, la situació es va capgirar com un mitjó i novament va tornar a revifar el nom del professor Jordi Montaña, arran d’una previsible retallada pressupostària que haurà de patir la universitat, un element de pes que hauria fet retirar-se de la cursa a Francesc Codina, el candidat de consens. Amb tot, fonts properes als candidats proposats pel claustre, asseguraven que ningú no s’havia retirat de la cursa. Un autèntic embolic.

El 30 de juny, dia fixat per l’elecció del nou rector per part de la Fundació Universitària Balmes, l’escollit va ser Jordi Montaña, encara que no per unanimitat. El dijous 8 de juliol, el designat haurà de presentar el seu programa per als propers quatre anys davant del Claustre, per tal que els membres s’hi pronunciïn. Tanmateix, a l’hora d’escriure aquestes ratlles, no està massa clar si la resposta del claustre serà positiva o no. Si no hi ha un nou terrabastall, el 13 de juliol es confirmarà el nom del nou rector. En cas contrari, s’obrirà una nova convocatòria. Tot plegat fa pensar en una versió augmentada de l‘”Hotel dels embolics” dels Germans Marx, en clau vigatana.

La UVic és un centre privat subvencionat amb diner públic que paguem els contribuents a través de la Generalitat i l’ajuntament. Com a ciutadà no tinc res a objectar a la capacitat dels candidats i als seus currículums. Però dubto del procediment que s’ha seguit, una vegada més, per elegir el nou rector. No s’entén que els membres de la comunitat universitària, o els seus representants, tinguin menys capacitat d’opinar i de decidir sobre el futur de la universitat que els polítics o els empresaris que formen part del Patronat. Però tampoc no s’entén que, de la nit al dia, el Patronat i la Generalitat canviïn les cartes. Tanta prestidigitació és indigerible. Em reitero en la proposta de canviar els estatuts i introduir-hi una fórmula correctora per equilibrar els poders i donar per escrit més importància, participació i dret a vot, directe o indirecte, als representants de la universitat.