Filosofia arraconada

Després d’acabar el COU a l’Institut Jaume Callís de Vic, quan un servidor tenia 16 anys, estava delitós d’anar a Barcelona. Per molts vigatans i osonencs, anar a estudiar a la Universitat, a la capital catalana, era una via immillorable per sortir de l’ou i trencar amb el cordó umbilical que ens tenia lligats amb la família i amb l’encarcarament provincià, en una època de grans canvis. Molts volíem sortir del túnel nacionalcatolicista i del rigor moral que predominava a la comarca per experimentar una nova vida i camins d’obertura, aleshores representats pel moviment hippy, la música rock, la filosofia oriental, la fal·lera pels viatges i les lluites democràtiques contra el franquisme. Tot plegat, un poti-poti de difícil digestió, però necessari. Això era l’any 1971.

Per subsistir i pagar-me la carrera de Filosofia i Lletres, jo donava classes de català en una escola del barri del Besós, gràcies al títol d‘Òmnium Cultural. Però a la facultat em vaig desanimar molt: sempre hi havia vaga i, per postres, els professors de filosofia van decidir que, com que el programa de del curs acadèmic no es podria complir, només estudiaríem la filosofia materialista, nascuda de Hegel i els marxistes posteriors. Deien que la filosofia anterior a Hegel es limitava a interpretar la realitat i que el que tocava era transformar aquesta realitat. Opinable, però incert. Jo no tenia res en contra del marxisme, però m’havia matriculat, bàsicament, per aprendre el pensament dels filòsofs grecs, particularment els presocràtics.

D’altra banda, a les assignatures de català i de literatura catalana, el nivell del professorat era tant ridícul, que vaig optar per abandonar la carrera. I vaig pensar que més endavant, si les coses canviaven, un dia podria estudiar i aprofundir la filosofia dels grecs.

Han passat prop de 40 anys i encara no he pogut reprendre els estudis de filosofia. Estava convençut que amb l’obertura de la Universitat de Vic finalment tindria la possibilitat de recuperar el temps perdut. Però no. Davant el desprestigi i la marginació de la carrera de Filosofia, aquesta disciplina ha quedat bandejada i aparcada. Avui, la majoria de carreres estan lligades a l’economia, el comerç, el diner, les enginyeries, les ciències i el món empresarial. És cert que algunes carreres (com la de mestre, psicologia o infermeria) estan emparentades a les abans anomenades “humanitats”. Però la filosofia no interessa a ningú.

Davant la impossibilitat de cursar filosofia a la UVIC, un amic em deia que podia estudiar aquesta assignatura a traves de la universitat a distància. Però a mi només m’interessa aprendre en directe, a través de professors que sàpiguen transmetre i explicar les coses i em facin vibrar. No m’interessa tenir cap diploma ni vull aprendre filosofia per guanyar-me la vida. M’interessa a nivell íntim.

Diuen els diccionaris que la filosofia és la ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última de la natura, de l’home i la seva actuació i de tota mena de coneixement possible, i que alhora es presenta generalment com a sistema jerarquitzat de judicis de valor sobre l’existència, amb vista a orientar l’actuació personal i col·lectiva.

Però també s’associa la filosofia a la saviesa del qui sap suportar les vicissituds de la vida: “prendre’s les coses amb filosofia”. Resumint, es podria dir que la filosofia és l’art d’aprendre a pensar. Però avui, pensar és una pràctica considerada ridícula: l’important és el mon de l’empresa, la borsa, l’economia productiva i la màquina de fer diners. Com si pensar fos cosa d’estúpids. Al final he optat per rendir-me i dedicar-me a aprendre la filosofia particular d’alguns pagesos i alguns ancians experts en l’art de viure amb serenitat. Sense oblidar la saviesa de molts infants que saben més de filosofia que tots els empresaris del món junts. Res de graus, diplomatures, llicenciatures i màsters: la visió d’algunes persones sense títol pot arribar a ser més eficaç a l’hora de viure. O de sobreviure.