El preu de l'aigua

La veritat és que en els nostres temps, en qüestió d’aigua, passem de la set al diluvi en un obrir i tancar d’ulls. Al mateix bloc de notícies podem treure conclusions imprecises, inclús contraposades, donat que coexisteixen amb simultània cruesa les imatges de la secada a Libèria, amb les inundacions de Turquia.

A Catalunya, la sequera més greu que recordem, cal que ens doni la oportunitat per reflexionar en l‘ús i l’abús de l’aigua.
Osona, calla. No diu res i passa de puntetes la sequera. Anècdota pura l’increment de turistes a Sau.

Sense entrar en consideracions de canvi climàtic, hauríem de ser prou honestos i decents per aprendre dels errors, i per tant, per modificar i reconvertir tot allò que ha transformat les aigües de Osona, en una massa líquida insalubre i contaminada.

En alguns aspectes l’espècie humana no sols no ha evolucionat, sinó que ha perdut el nord. L‘ús de l’aigua n‘és un mostra.
Algú s’imagina als vells ausetans passius davant l’espoli de les seves reserves d’aigua?
Davant l’apropiació de la font d’una plaça major ?
Qui demanaria “respecte” per un segrestador de rius i rieres ?

Pedro Arrojo, economista i humanista, dies enrere ens disseccionava l‘ús de l’aigua segons tres criteris ben simples.
1) El més bàsic entès com a aigua de vida identificat com a dret humà inalienable, que queda cobert amb uns 40 lts. diaris per persona.
2) El de benestar, que permet una higiene i comoditats adquirides que no sobrepassen els 120 lts.
3) I finalment l‘ús econòmic, pel qual, lícites activitats lucratives, precisen volums considerables d’aigua.

A Osona, hem d’anar a comprar la primera, hem urbanitzat ignorant la segona, i entre altres coses, engreixem tants porcs que ens quedem sense l’una ni l’altra.

L’interès públic, a més de prioritzar la franja bàsica, ha de vetllar perquè les fonts, els rius i les aigües profundes, continuïn abastint als ciutadans in secula seculorum. Si no és així, l’interès no és públic.
La responsabilitat de Osona en tot l’afer de la sequera és altíssima, i tant Barcelona, -que també és la nostra ciutat – com les comarques de la conca del Ter, hem patit amb més intensitat la sequera, per culpa de la contaminació persistent de les nostres aigües.

Per apujar els ànims, però, i perquè som molts els que estem convençuts que no hi ha més remei que capgirar radicalment aquest merder, acabo citant novament Pedro Arrojo, quant diu que els nostres néts s’escabellaran de veure com nosaltres maltractàvem aquest recurs tant limitat i valuós.