Burro sapiens

Vet aquí un guió no realitzat per un hipotètic film per presentar als premis Július de cinema de Vic. Es tracta d’un vodevil de tres minuts. Si algú el vol realitzar, té el meu permís. El tema d’enguany és “La granja animal”, de George Orwel (les bases del concurs són al web.

Personatges. En Felip : Un nen d’uns deu anys, amb pantalons curts. Porta ulleres de pasta de nen repel·lent. El senyor Ramon: un home adult bastant gras, amb panxa; te uns 38 anys; amb ulleres de pasta, camisa i corbata, però sense americana; porta un cap de burro de cartró amb les orelles exageradament llargues (més que les d’un burro normal). I la senyora Càndida: una dona de 35 anys; amb bata i cap de gallina, amb una exagerada cresta d’un intens vermell.

Escenaris: Una escala de veïns. Un rebedor clàssic i lleig, d’estètica rància, amb dos quadres horribles: una marina i una posta de sol filipina. Una sala-menjador clàssica i lletja; amb taula, cadires, sofà, televisor, una taula de planxar, una planxa i dos quadres horribles més. Un lavabo amb un urinari penjat a la paret, un mirall i un WC normal.

En Felip, el nen, puja les escales i s’atura davant la porta de casa seva. Porta una motxil·la escolar a l’esquena. Toca el timbre i espera. Toca per segona vegada i s’obre la porta. Apareix la Càndida, la seva mare, que el renya: “Felip! Aquestes són hores d’arribar? Com és que vens tan tard?”. El petit fa un petó a la mare i es defensa: “Mama, és que he anat a jugar a casa d’en Remigi…”. La Càndida respon amb una solemne plantofada i un sermó: “A casa d’en Remigi? Ja saps que no m’agrada que vagis a casa seva. Aquesta gent són massa pobres! I sempre van bruts!“.

En Felip diu a la mama que no hi tornarà mai més. Mare i fill entren al menjador. Assegut al sofà veiem en Ramon, el pare, llegint un diari esportiu. Porta un cap burro. El nen saluda el papa, que remuga un so inintel·ligible, i s’asseu al seu costat. Al fons, hi ha la mare (amb cap de gallina) planxant roba.

El petit explica a son pare que a l’escola li han demanat d’escriure una redacció amb 3.000 caràcters sobre el tema de la crisi… El pare respon distret: “La crisi? Quina crisi? I en Felip li demana: “La crisi, la crisi… Què és la crisi? En Ramon, amb veu afectada declama: “La crisi és un estat temporal de trastorns i desorganització econòmica, caracteritzat principalment per la incapacitat de l’individu per abordar situacions particulars, utilitzant mètodes acostumats per solucionar problemes, i pel potencial per obtenir un resultat…”. Mentre l’home parla, veiem la cara embadocada del nen i de la mare que planxa).

I prossegueix el seu discurs: “Les crisis poden ser esperables i previsibles, com les crisis de desenvolupament, o inesperades i imprevisibles, com les crisis circumstancials…” Acabada la perorata, el nen, orgullós de son pare, el felicita: “Papa, saps moltes coses!!! Quan jo sigui gran, també sabré tantes coses com tu?”. Mentre el nen parla, del seu cap (que abans era normal) han emergit dues grans orelles de burro.

La mare intervé un moment: “Oi tant, Felip! Quan siguis gran seràs tan savi com el papa!”. En Ramon talla la mare: “Tu Càndida, calla i planxa!” La dona es queixa, amb una cantarella que recorda la d’una gallina: “Co co co co co coc… Per què sempre em trepitges, Ramon? Co co co co co coc…”.

En Ramon va al lavabo. En Felip el segueix. Veiem el pare d’esquena, fent pipí. El nen li pregunta: “Papa… Quan s’acabarà la crisi?”. El pare, amb cara de catedràtic i to sapiencial proclama: “La fase aguda de la crisis encara tindrà dos anys de recorregut, quan les borses caiguin a fins al fons del pou. A partir d’aquest moment, i coincidint amb la recuperació dels índex, l’estat d‘àmim general començarà a millorar, encara que al sector immobiliari li quedarà un any o dos més de fase aguda, igual que a les caixes d’estalvi i als bancs més abocats al crèdit hipotecari. De tota manera, és possible que hi hagi una fase crònica que es podria allargar durant sis o set anys més…”. A mig discurs, ens adonem que les orelles del nen segueixen creixent.
En Ramon acaba de pixar. Pare i fill tornen al menjador per seure al sofà. El pare reprèn la lectura del diari esportiu. Les imatges finals mostren un primer pla del nen. Ara, la seva cara ha desaparegut i té tot el cap com el d’un burro. Igual que el seu pare. En nen interromp el seu pare: “Papa, com és que saps tantes coses?”. La Càndida va planxant, mentre gemega com una gallina: “Co co co cooooc, cococooooc! Co co cooocc!”. Música de fons, a gust del realitzador. Fi.