Una pèrdua que dol

Amb cent corones de flors
te’n veig anar d’esta vida:
tu te’n vas amb cent, de flors;
jo quedo amb una, i d’espines.

Jacint Verdaguer

Permeteu-me que avui, pels que em seguiu, us expliqui d’una amistat verdadera i del dol per la seva pèrdua. He rellegit totes les entrades de vivències a http://espiria11.blogspot.com/ escrites des de la sensibilitat, l’estima vers els seus, l’observació i respecte, algunes, també plenes de poesia, amb fotografies adients i amb apunts de viatges i continguts de llibres de la biblioteca paterna. Llegiu-lo, si podeu!

Jo n’he sortit desprès de la seva lectura molt commoguda, més enyorada per no poder compartir l’amistat amb ella però més reconfortada pel sentit que ha donat a la seva vida. El dolor s’ha d’anar paint i la seva família i amics tot just comencem.

La Pilar inspirava confiança tant bon punt la coneixies i era una amiga amb totes les qualitats: lleial i comprensiva, amb gran dosis de serenitat, discreció, bon humor i prudència, qualitats fruit de la seva intel.ligència i per l’ilusió de fer el bé. Sempre amb un somriure i una capacitat d’escolta fora del que és normal estava disponible per fer un favor a la seva extensa família, als alumnes de l’institut, companys de feina i amics.

Esperem que, per haver-la conegut i, gràcies al seu testimoni de fortalesa humana i cristiana, siguem tots plegats una mica millors. Em quedo amb les paraules que ella mateixa escrivia al seu blog al sortir de l’enterrament d’un familiar: “És dolça la mort quan, com en aquest cas, ens empeny a donar gràcies a Déu per la vida de la persona que ens deixa i que ens ha fet una mica millors”.

Victòria Cardona
Escriptora i orientadora familiar