Carnestoltes tot l’any

A mitjans dels 70, coincidint amb l’agonia del franquisme, el país va començar a recuperar el ritual pagà del Carnestoltes, una festa més aviat transgressora i subversiva on la gent treia a la llum anhels amagats, criticava les institucions de l’antic règim (l’església nacionalcatòlica, l’exèrcit, la Guàrdia Civil, els polítics franquistes..), o descriminalitzava tendències sexuals prohibides, com la homosexualitat.

En aquest context, a casa nostra, van triomfar les propostes innovadores dels carnavals de Centelles i Torelló. Eren els anys de recuperació de les llibertats perdudes, i també d’intents d’involució, com la fracassada (o potser no tant fracassada) mascarada del cop d’estat del 23F, protagonitzada pels inefables Tejero, Armada, Milans del Bosch i uns centenars de militars i ultradretans.
Han passat quatre dècades i el Carnestoltes s’ha normalitzat tant, que ja ha perdut la força reivindicativa i la frescor d’aquells anys. No és que vulgui criticar que la gent es disfressi i s’ho passi pirata. Tothom és lliure de fer el que li surti dels pebrots. Un apartat especial mereixen els infants, un sector social ple d’innocència que gaudeix de valent camuflant-se de papallona, àngel, dimoni i demés papers de l’auca.

Malauradament, però, avui cada dia és carnaval, un carnaval institucional on les altes esferes, els personatges més mediàtics i els factòtums del poder simulen allò que no són i són allò que no simulen.

Proliferen els polítics mundials, tirans i dictadors de primera divisió, o els manaires de molts pobles i ciutats, que van vestits de bones persones i salvadors de les pàtries. Arreu veiem autoritats corruptes (com ara presidentes autonòmics valencians) que donen lliçons d‘ètica i moral i llueixen les millors gales de sastreria.

El país està ple de contaminadors que van d’ecologistes i artistes engalipadors. Les televisions van plenes de programes escombraria on es produeixen contínues desfilades de comparses de carronyers i voltors; o tertulians intolerants camuflats de persones sensates i dialogants.

En plena crisi, veiem banquers i potentats de les finances (els causants del caos actual) disfressats de filantrops i sants. O autoritats religioses (papes, bisbes, aiatol•làs, rabins) que van d’humils profetes redemptors de la humanitat i s’omplen les butxaques d’or. O esportistes d’elit que promocionen l‘ètica i la puresa de l’esport i, en canvi, estan més saturats de ‘clembuterol’ que cinquanta vaques intoxicades. O maltractadors assassins que aparenten ser honrats pares de família. En fi, la processó és immensa i ja no podem distingir l‘ànec Donald o Bob Esponja, dels farsants que em potinegen la vida de merda.