Afecte a l’adolescència

“A l’afecte se li deu el 90% de tota felicitat sòlida i duradora”
C.S. Lewis

Hi haurà un valor que perdurarà abans, ara i sempre i aquest és l’afecte. L’afecte predominarà en la nostra vida i serà la música de fons que acompanyarà sempre al nostre fill adolescent i que farà que la seva personalitat es desenvolupi harmònica i equilibradament i, en saber-se estimat adquirirà molta auto estima.

Fer un ús correcte de l’afecte ens obrirà totes les portes de comunicació amb l’adolescent. Fer-ne un ús correcte vol dir no aprofitar-se mai de la nostra maternitat o paternitat amb frases com: “emmalaltiré amb tants problemes com em dones…”, “mira jo quan faig per tu i mira tu amb quina moneda m’ho pagues…”, “ja t’aniria bé anar una temporada a una casa a on no et tractessin com nosaltres…” Són petits trucs que funcionen per obtenir alguna resposta positiva només al moment però que donen malestar als de casa, fent-los anar de corcoll. Ens sabria molt greu que els fills ens volguessin complaure només preguntant-se: – “... què podem fer per tenir als pares contents?”

Sense abusar-ne, per no caure en xantatges afectius, s’ha d’arribar al cor dels adolescents per estimular i motivar la seva voluntat. I això, només ho podem fer quan som afables: L’afabilitat consisteix en una especial delicadesa de tracte que fa que es trobi bé al nostre costat.

No es tracta de dir: “fes-ho per mi, que t’estimo molt”, es tracta de fer que ell se sàpiga estimat dient-li, per exemple: “que contents estem de tenir-te”, “gràcies per ocupar-te del teu germà amb el teu joc de l’ordinador”, “perdona aquesta interrupció però necessitaria …”

No ens fem les víctimes, els fills també han d’aprendre a donar-nos afecte per aprendre a donar-se i els hi podrem valorar els serveis o col·laboració que aportin. Amb valoracions i agraïment potenciarem la seva seguretat en trobar-se estimats i acceptats. Sempre cal demanar el que s’hagi de demanar, no féssim com aquella dona que passejant-se pels passadissos de casa seva gemegava: “pobre de mi, quan pateixo i que poc em queixo”. No podem creure que som uns desgraciats ni caure amb victimismes quan som uns afortunats de tenir els fills que es van fer grans i als que hem de demanar corresponsabilitat.