La primavera àrab

Un any enrere ningú no s’hagués imaginat que el món àrab faria un tomb tant inesperat, després de dècades de submissió als dictadors, militars, emirs i reis absolutistes. Hi havia la idea que l’islamisme frenava qualsevol idea de revolta democràtica i que els àrabs eren titelles de Bin Laden i Al-Qaida. Totes les previsions sobre el futur dels pobles àrabs es van equivocar. Ni els periodistes i analistes, politòlegs i serveis secrets van endevinar que es produiria un esclat ciutadà tan important lligat als drets humans i no als dictats de l’Alcorà.

Tot va començar a en un petit poblet de Tunísia, on un jove venedor ambulant de fruita es va autoimmolar cremat davant de l’ajuntament, cansat que les seves protestes per les penalitats sofertes no haguessin estat escoltades. Mohamed Buazizi va ser la guspira que va encendre la metxa de la revolta àrab. Primer a Tunísia, després a Egipte, Líbia, Bahrain, Síria, Iemen, i d’una manera més moderada, Marroc, Algèria i altres llocs de l‘àmbit àrab.

Les places de les principals ciutats d’aquests països es van omplir d’homes i dones amb pancartes i proclames favorables a la democràcia, les llibertats individuals, els drets humans, la igualtat entre homes i dones, el dret al treball i a una vida digna… La gran novetat és que aquests homes i aquestes dones (moltes dones) per primera vegada han fet seva la mítica proclama de la Revolució francesa: “Llibertat, igualtat, fraternitat”. Sense deixar de ser musulmans, no han fet referència a l’Islam ni a l’Alcorà.
Acabi com acabi tot plegat, aquesta és, doncs, una revolta política i democràtica, no religiosa. La majoria de revoltats són joves de menys de trenta anys. Molts d’ells són habituals navegadors d’internet, i adeptes a Facebook, a Twitter i als telèfons mòbil. Però també hi ha molts llicenciats a l’atur. I persones grans.

Per Tahar Ben Jelloun (prestigiós periodista, escriptor, poeta i filòsof marroquí resident en París i traduït a mes de 40 idiomes, el factor que modificarà de cap a peus les relacions entre Occident i el món àrab es que “la coartada del terrorisme islàmic ja no funciona. Les revoltes àrabs tenen la singularitat d’haver estat espontànies i enfocades a les emergències de l’individu i el seu reconeixement com a ciutadà. Els islamistes han perdut el tren. Els joves utilitzen una nova guia de lectura intel•ligent, racionalista i no literal del llibre sagrat de l’Alcorà. Aquesta és la novetat revolucionària”.

Tanmateix, no tot són flors i violes. Hi ha molts obstacles i molta resistència dels dictadors i els seus règims corruptes i sanguinaris, ja sigui Gadafi, els rei de Bahrain, els presidents del Iemen i Síria, o el rei Abdulàh de l’Aràbia Saudita. Probablement hi hauran molts morts i molts sacrificis. Però finalment la revolta triomfarà. Potser el futur no serà tan perfecte com molts dels revoltats avui s’imaginen i desitgen. Però s’ha fet un pas crucial cap endavant. Poc o molt, ha hi haurà una millora respecte al passat. Després de la primavera vindrà l’estiu i moltes flors s’assecaran. Però res ja no serà igual.