Desnonaments

La crisi no té entranyes, però encara té menys entranyes pels més desfavorits. A la premsa local, comarcal i general tot sovint llegim notícies sobre ciutadans que han estat desnonats o que el seu futur penja d’una decisió judicial de desnonament per la demanada judicial interposades per propietaris d’un pis, els quals volen fer fora de l’habitatge les persones que ha viuen.

Es dóna la circumstància que, sovint, els propietaris dels habitatges en qüestió són les caixes i entitats bancàries, que a més de fer fora els hipotecats que no poden pagar els crèdits i quedar-se l’immoble en propietat, segueixen cobrant mensualment els terminis de l’hipoteca, de manera que els hipotecats es queden sense casa i, per postres, han de pagar per una propietat que ja no és seva i on ja no viuen. Cornuts i pagar el beure (o el viure).

Els darrers mesos, les associacions d’usuaris d’entitats bancàries de Catalunya han endegat una campanya per informar els afectats de l’anomenada “clàusula de sòl”, una trampa legal mitjançant la qual, quan els tipus d’interès que van a remolc de l’Euribor baix per sota d’un límit (normalment el 3%), els hipotecats no poden gaudir de les rebaixes a l’hora de pagar la quota mensual. En canvi, quan els tipus d’interès pugen, els hipotecats no tenen cap clàusula que els beneficiï i es veuen obligats a pagar uns suplements abusius fins a extrems insuportables. Així, moltes de les famílies que van comprar un pis entre el 2003 i el 2009 es poden trobar que, a banda dels pagaments habituals (en general molt elevats) cada any perden més de 3.000 euros extres. Sense parlar dels pobres que s’han quedat sense feina, i tenint en compte que la majoria de treballadors cobren menys de mil euros al mes, és evident que els afectats estan abocats al desnonament i a la indigència.

Tal com defensen les associacions d’afectats, a l’hora de l’execució dels desnonaments (la majoria són injustos), és evident que, tal com passa a molts països dits “civilitzats”, la legislació hauria de possibilitar “la dació del pis en pagament, de forma que, un cop perdut l’habitatge, les persones afectades no quedin endeutades per tota la vida (a vegades amb una quantitat superior al preu de compra de l’habitatge) i puguin tornar a reprendre la seva vida accedint a un nou d’habitatge digne, sense haver de respondre amb els béns presents i futurs”.

Malauradament vivim en un país on els governants (socialistes per més “inri”), en comptes de legislar en defensa dels ciutadans perjudicats per la injustícia i els abusos bancaris, es dediquen a defensar els interessos (i valgui la coincidència semàntica) de les entitats bancàries, a més de pagar-los rescats financers amb els diners de tots els contribuents. El govern, en comptes de fer caritat al necessitats, dóna almoines als rics. Increïble!

Fa unes setmanes, partits i entitats de Manlleu van signar un manifest reclamant que bàsicament que l’Ajuntament continuï amb la seva política de “priorització de les polítiques socials i d’habitatge en favor dels ciutadans més necessitats, i que es doni la possibilitat a les famílies que hagin estat víctimes de desnonament, de continuar habitant el domicili embargat a canvi d’un lloguer assequible”.

A Vic, les imatges de famílies que de la nit al dia es queden sense sostre, o que pengen d’un fil per l’amenaça d’un desnonament judicial, cada vegada són més habituals. Amb tot, també creixen els col•lectius ciutadans i alguns partits que donen suport als afectats. A remolc de la crisi propiciada per la bombolla immobiliària impulsada per constructors i banquers, als Habitatges Montseny (les mítiques Cases Barates) molts pisos han quedat buits per impagament de les quotes hipotecàries. I bona part dels antics estadants (alguns immigrants) han hagut de fugir fora de l’estat espanyol (mols han anat a França, Bèlgica i Holanda).

És urgent mobilitzar-se per aturar els desnonaments i denunciar l’abús dels bancs.