Compte amb les balances fiscals

Una de les primeres promeses fetes per Zapatero en el seu discurs d’investidura va ser que publicaria les balances fiscals, a través de les quals quedarà esclarit quants diners aporta i rep cada comunitat autònoma a les arques de l’estat. Unes paraules que cal agafar amb pinces. No només perquè van ser pronunciades no tant per satisfer Catalunya sinó per fer una picada d’ullet còmplice al grup parlamentari de Convergència i Unió. A banda d’això, la publicació de les balances fiscals no és una fi en si mateixa, sinó només un mitjà per assolir el tracte just en la redistribució dels recursos econòmics en el marc d’aquest insuficient estat de les autonomies.

Així doncs, compte amb les balances i que no ens donin gat per llebre. El govern de Madrid està venent a la població que publicar aquestes xifres ja serà un premi per a Catalunya. Un gest que, si arriba sol i no té conseqüències en la negociació del finançament, no aportarà res de res. No significarà, a la pràctica, cap avanç per a Catalunya si no es fa cas a l’expoli fiscal que posarà en evidència i es reequilibra la bossa de calers que se’n va cap a Madrid per omplir en igual proporció el desnodrit saquet mig buit que ens tornen com si fos una propina.

La obligació dels diputats catalans al Congrés de Madrid (tots ells, deixant a banda el partit polític pel qual treballen) és deixar clara aquesta premissa, abans que la cort espanyola escampi a tort i a dret la seva generositat cap als catalans gràcies a la publicació d’unes estadístiques econòmiques. Una altra qüestió a la que hauran d’estar molt alerta els nostres representants polítics és el mètode utilitzat per calcular les balances fiscals. Bé és sabut que no és el mateix aplicar unes variables o unes altres, i que una simple oscil•lació d’enfoc pot desvirtuar unes xifres que seran presentades com objectives i que tal vegada no podrien representar amb prou fidelitat la situació real.

Per tot, i perquè la pela és la pela, la negociació del finançament (constantment condicionada per la possible publicació de les balances fiscals) és sens dubte el principal repte que Catalunya afronta de cara a la nova legislatura acabada d’estrenar al Congrés dels diputats. Per acabar-ho d’adobar, un finançament que també roman a l’expectativa del que passi amb l’Estatut sobre els recursos d’inconstitucionalitat als quals l’ha sotmès el PP. Un Estatut que també parla dels criteris de càlcul del finançament i que veurà durant els propers quatre anys si el Tribunal Constitucional li perdona la vida obviant les reclamacions de la dreta espanyola o el fereix de mort amb una estisorada al més pur estil de la capital del regne.

Moisès Aguilar Cabanas
Periodista