ADÉU AL “PARRA”

Vaig tard, ja ho sé. Però és el que té viure a Barcelona. Les notícies t’arriben a misses dites. El cas és que no fa massa dies em vaig assabentar que el Parramon, “El Parra”, tancava les portes. Alguna cosa havia sentit setmanes abans, però sempre penses que són rumors típics de poble i no en vaig fer massa cas. Però sí! Aquesta vegada era veritat. En Jaume del Parra ha dit prou. Es jubila i tanca la paradeta, com el senyor Bachs, deixant enrere més de 50 anys d’història.

Adéu a un dels bastions de la Penya Blaugrana. Adéu a la mítica col•lecció de gerres de cervesa. Quantes n’hi havia? Adéu a un dels millors cafès de Manlleu, sinó el millor. Adéu a aquelles taules de la sala interior, amb aquells bancs folrats de pell que tant em recordaven a les pel•lícules americanes. Aquelles on la cambrera ve amb la cafetera i omple la tassa als clients. Adéu també a una de les millors terrasses de la plaça, almenys fins que l’Ajuntament va decidir fer les obres del pàrquing. Adéu als planxats, i als capritxos del “Parra”. El Parramon tanca i ens deixa orfes de moltes coses.

A Manlleu de bars n’hi ha molts, per això no em pas de patir. Si alguna cosa no falta a Manlleu són bars, i per a tots els gustos. Però m’atreviria a dir que, de bars com el “Parra”, a Manlleu, no n’hi havia cap altre. El “Parra” era el bar de la “jet set” de Manlleu. Recordo haver sentit aquesta frase moltes vegades quan era jove. No hi ha dubte que era una exageració, perquè el Parramon era un bar transversal, on hi tenia cabuda tothom, fos de la classes que fos. Però sí que és cert que era un bar més reposat. Més de gent “gran”. Amb un ambient més de tertúlia de cafè que no pas de bar de barra. El lloc on quan jo era jove i tenia aquella tonteria adolescent, l’edat del “pavo” que en diuen, no volia anar per no ser vist amb els meus pares. Quina tonteria, no?

El Parramon podia estar obert fins tard a la nit, sobretot quan jugava el Barça, però no era un bar de nit, ni un bar de cerveses, o de “cubates”. Tampoc era un bar de menús. Del que si va només a esmorzar o a dinar. Ni un bar d’aquell que puden a oli de fregidora. Ni un bar de tapes, o un bar on els treballadors van a fer la cervesa al sortir de l’obra. Ni un bar de “castellans”, com diria Jordi Puntí en el seu excel•lent llibre. No! El Parramon era un bar únic, elegant, amb personalitat pròpia i clients molts fidels. I molta de la gent que et trobaves al allà se’m fa difícil imaginar-me-la en un altre bar que no sigui el “Parra”.
El cas és que es fa molt estrany passar per davant del “Parra” i veure’l tancat. I què passarà ara amb el Parramon? Aquí tothom hi diu la seva. “Ningú se’l quedarà, ja no donava diners”, diuen uns. “Se’l quedaran els xinesos, com el Koala”, diuen uns altres. La veritat és que m‘és igual. L‘únic que sé és que Manlleu ha perdut un bar històric. Un local ple d’història i ple d’històries explicades pels clients entre cafè i cafè. El millor cafè de Manlleu. El trobarem a faltar: el cafè i el Parra.