Turistes i viatgers

L’estiu és el temps ideal per viatjar. Els diccionaris diuen que viatjar és traslladar-se d’un lloc a un altre que està allunyat per qualsevol mitjà de locomoció. Fa cinquanta anys, quan els nostres pares es casaven acostumaven a celebrar la lluna de mel fent un viatge a Mallorca, un dels llocs més llunyans que hom podia escollir. Avui, Mallorca està a tocar de pedra i les llunes de mel tenen altres destins: Els Mars del Sud, El Pol Nord, La Pampa, Bali, Nova York, Santo Domingo, Cuba, l‘Índia, Xina, el Japó, Machu Pichu… Però viatjar, en el sentit íntim, no és fer milers de quilòmetres en avió, vaixell o tren. Els nostres avantpassats ho tenien clar. Per ells, un viatge era anar en tartana de Vic a Olot, un trajecte que donava per molt: mirar el paisatge, reflexionar, dormir, meditar, parlar amb els hostalers i caminants, aturar-se a fer un mos i un traguinyoli, fer migdiada sota un roure… Molta gent confon el paper de viatger amb el de turista. Si un viatger (tan li fa si va més lluny o més a prop) és aquella persona que viu intensament el seu viatge, un turista és un individu que actua com un autòmat: el transporten d’aquí cap allà, com una mercaderia, sense que la seva actitud sigui activa. Als turistes els ho donen tot mastegat i només han de prémer el botonet de la càmera fotogràfica o el vídeo per enregistrar unes imatges que tothom pot veure a la televisió, a Internet o a les enciclopèdies. I si fa uns anys, quan algun turista tornava a casa, el primer que feia era marejar tota la família i les amistats amb unes inacabables sessions de diapositives, generalment sense cap interès, avui es dediquen a mostrar les seves aventures enregistrades en uns llarguíssims DVD’s. Un viatger autèntic és aquell que, com Josep Maria Espinàs, es dedica a conèixer un país, un poble, una regió o una comarca i, sobretot, les persones que hi viuen, a glops d’experiències, ja sigui caminant, en línies regulars d’autobús, en moto o en cotxe. Sense la dictadura del quilometratge, com si aquell que fa més quilòmetres és més important que un pobre desgraciat que ha anat a passar les vacances a quatre passes de casa. Hi ha turistes que es passen una tercera part dels 15 dies de vacances fent cua als aeroports i estacions. Una altra tercera part se la passen dormint. I la resta, amagats en algun restaurant, bar o cafeteria amb aire condicionat, perquè a fora fa massa calor, o fent zàping a l’habitació amb davant d’un ridícul monitor de televisió. El poquíssim temps que els queda, el dediquen a immortalitzar monuments que tothom ha vist mil i una vegada i a barallar-se amb els acompanyants perquè uns volen anar a l’esquerra i els altres a la dreta. També hi ha turistes que es dediquen a escarxofar-se tres setmanes a la sorra d’una platja saturada i queden fregits com uns calamars a la planxa. I ja està. Això no vol pas dir que el mar no tingui el seu encant, que el té i molt; però em sembla més raonable gaudir de la platja de bon matí, caminant de de 7 a 9, o al captard, quan el sol és amable, la brisa acarona els cossos i els colors viuen més que mai. Però no: de la graella al restaurant de menjar hamburgueses i a emborratxar-se de “sangria”. I després a la discoteca a sacsejar el cervell, eixordar les orelles, engolir litres d’alcohol i buidar la targeta de crèdit. No voldria criminalitzar els turistes. De fet, tenen tot el dret del món a fer el que vulguin. Però em sento més a prop dels viatgers, encara que no surtin del seu municipi o es limitin a fer una excursió a peu al Puigmal. O aquells que van a un país exòtic i, en comptes de visitar trenta ciutats i fer deu mil quilòmetres, s’instal•len tres setmanes en una població, parlen amb la gent, van a comprar fruites i verdures al mercat, viuen uns dies a casa d’alguna família i fan amistats per tota la vida. I també sóc partidari del “dolce fare niente”: la contemplació activa del propi interior. Allò que en diuen “carregar piles”.