Segueu arran!

Es pot ser independentista convençut, amb arguments teòrics i ideològics. Però també s’ho pot ser, tal com passa darrerament, per pur pragmatisme. Persones que no es declaraven independentistes, però si federals o confederals (i també liberals o llibertàries), prefereixen abonar la tesi independentista abans que anar de remolc del toro ultraconservador espanyol, manifestament carpetovetònic i anticatalà.

Però també hi ha una tercera via: ser independentista per conveniència. O el que és el mateix: fer-se passar per independentista per guanyar vots i, a la pràctica, anar de bracet amb els contraris a la independència.

Aquest 11 de setembre, una estelada de 2,5 metres per 1,5 metres (més gran que la senyera habitual) serà la protagonista del balcó de l’ajuntament de Vic, després d’un pacte entre CiU i ERC, amb el suport de la CUP, ICV i SI. No deixa de sorprendre que, a les portes d’unes eleccions generals que molt probablement guanyarà el PP, un ajuntament com el de Vic, amb un alcalde d’Unió, opti per la bandera de la independència. I més si tenim present que el líder d’aquest partit, Josep Antoni Duran i Lleida, ben aviat podria asseure’s al despatx d’algun ministeri a Madrid, de la mà del president espanyol, Mariano Rajoy.

Centralisme i independència no casen. La coalició CiU, que al Parlament català acostuma a tenir el suport del PP en els temes més transcendents, hauria d’explicar perquè quan es fan consultes populars a favor de la independència s’apunta al carro de la sobirania nacional, mentre que a la pràctica s’alia amb la dreta espanyola mes rància i enxubada. De dia independentistes i de nit espanyolistes.

Quan CiU va guanyar les eleccions catalanes ho va fer amb l’argument d’acabar amb el caos del Tripartit (PSC-ERC-ICV). Tanmateix, ara tenim un nou tripartit instal•lat a la Generalitat format per Convergència, Unió i el Partido Popular.
En aquest marc, la decisió de col•locar l’estelada al balcó de l’ajuntament vigatà no tindria cap importància si no fos pels plantejaments clarament independentistes de Josep M. Vila d’Abadal i la seva oposició directa a les tesis del seu propi cap, Duran i Lleida.

Un dia o altre CiU pagarà car, políticament parlant, el seu festeig i probable casament amb el PP. Jordi Pujol ja va ensopegar una vegada amb aquesta pedra, quan va donar suport al PP de l’incombustible Aznar. Un dia o altre veurem, segur, com es produeixen fugues i escissions a CiU de militants i votants cansats de fer (políticament parlant) “la puta i la Ramoneta”. Si les coses no canvien, CiU ensopegarà de nou amb la mateixa pedra. Ja ho diu ben clar la lletra original d’Els Segadors: “Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!”.