El mite de Don Juan

Quan arriba la diada de Tot Sants, a molts indrets s’acostuma a representar el drama teatral Don Juan Tenorio, un personatge de ficció que ha donat nom als homes que fan gala de les seves conquestes amoroses davant dels altres homes per sentir-se superiors. Aquesta manera d’actuar va associada al típic seductor masclista, un home fogós i viril (avui en diuen metrosexual i abans un Casanova), que feia mans i mànigues per lligar-se el màxim de dones possible.

Durant la meva jovenesa, entre els anys 70 i 80 del segle passat, la majoria de nois i noies freqüentàvem els bars musicals on es ballava i les discoteques, moltes vegades amb l’idea de “lligar”, un ritus procreador sense finalitats reproductives. La majoria no assolíem l’anhelat objectiu, ni acabàvem fent “margeres” o al llit ocasional. També hi havia un altre factor: l’ingesta excessiva d’alcohol ens podia deixar en un estat de prostració aclaparador. Només ocasionalment aconseguíem la fita, el dia més inesperat i sense saber com. Però a totes les colles hi havia un Don Juan, un triomfador, que sempre s’emportava les noies i que molts admiràvem.

Molt abans, als anys 50 i 60, els joves anaven a les sales de ball amb l’esperança de ballar ben arrapats amb una noia o un noi. A Vic hi havia La Conxa, una sala mítica on les noies s’asseien al voltant de la sala i els nois anaven recorrent el perímetre del local tot demanant a les donzelles, una per una, si volien ballar. La majoria de vegades el resultat era una carbassa; però de vegades la cosa funcionava, per anar bé si el seductor era de casa bona (un bon partit per casar-se). Aquells dies, el bisbe de Vic, Ramon Masnou, havia escrit un llibre titulat “Bailamos o no bailamos”, on alertava els joves dels perills de la dansa i la música, l’escletxa per on el dimoni s’infiltrava a la vida dels adolescents abans del preceptiu festeig controlat per la família.
Desconec les circumstàncies actuals dels joves que pretenen lligar. Segons m’expliquen, avui és més fàcil que abans, encara que –diuen- són les dones les que porten la veu cantant. El Don Juan, però, no sempre és envejat. De fet, la seva conducta, sovint associada a una homosexualitat reprimida, es caracteritza per una mena de complex d’inferioritat no reconegut i pel menyspreu narcisista a les seves víctimes femenines, simbolitzades en la burlada Doña Inés, la monja sevillana recreada per Tirso de Molina. Només vol seduir dones per reafirmar-se, però acostuma a ser un perfecte desgraciat amb una inestabilitat afectiva còsmica.

Els seductors d’aquesta mena viuen en un estat perpetu d’insatisfacció. Quan han conquerit una dona, ja pensen en la següent, segurament perquè ella no s’adoni de la miserable existència del suposat mascle triomfador, un cul de mal seient que no para quiet enlloc. De fet, el Don Juan fuig de si mateix. Però vagi on vagi, lligui amb qui lligui, no pot desfer-se de les cadenes que el tenen atrapat a la pròpia insatisfacció. En el pecat troba la penitència: primer sedueix, després enganya i, finalment, s’esmuny i fuig corrents, decidit a reiniciar el cercle viciós. Tanmateix, també existeixen dones, probablement amb importants índex de testosterona, que actuen com Don Juan, però des de la vessant femenina.