Atzagaiades i estirabots

Fa dos anys, a la revista El Ter (quan encara es publicava en format de paper) vaig escriure unes ratlles blasmant la suposada reconversió d’una part important de l’edifici rehabilitat del Seminari Vell de Vic en un hotel de luxe, en comtes de fer-s’hi –com havia previst l’ajuntament- un centre d’art contemporani, al costat de les dependències de l’Institut del Teatre. Quan tot feia fensar que la cultura es casaria amb la cultura (el teatre amb les arts plàstiques), la imprevisió va aturar el projecte i va aparèixer l’hostaleria neoliberal d’alta volada.
Però les atzagaiades i els canvis de rumb de l’ajuntament vigatà (propietari de la finca) sembla que no tenen aturador. Si abans de fer-s’hi –suposadament- el centre d’art contemporani, els manaies municipals havien decidit que l’edifici acolliria la polèmica Fundació Els Joglars (d’Albert Boadella), ara, fa dues setmanes, ens han sorprès amb un nou estirabot. El cas és que han desestimat cedir l’epai per fer-hi l’hotel de luxe –al•legant que la normativa ho impedeix- i han decidit impulsar l’habilitació de 30 pisos per estudiants, en col•laboració amb la Universitat de Vic.
Al pas que anem, no m’estranyaria que d’aquí a un any hi vulguin fer un pàrquing de quatre plantes, una depuradora de purins, una pista de petanca o el Museu de la Boira. I d’aquí a dos anys, un velòdrom, un banc de crèdit sense interès, un temple ortodox, una escola pública, un centre lúdic o un psiquiàtric municipal.
En el sosdit article d’El Ter, un servidor també deia que l’antic Seminari Vell semblava maleït des que, fa cinc anys, l’ajuntamet va arrencar de soca-rel dues esponeross palmeres que la llegenda popular deia que les havia plantat mossèn Cinto Verdaguer, a partir d’unes llavors dutes de Cuba, on el poeta va fer diversos viatges. De fet, les palmeres en qüestió, que van sobreviure a les inclemències històriques i climatològiques durant dècades al pati del Seminari, avui podrien conviure perfectement amb una fundació, un hotel, un centre cultural o el que sigui, sense necessitat d’haver estat arrancades. Però es va imposar la dèria irracional de voler esborrar el passat, sense tenir massa present el futur d’un popular espai secular que hauria de ser destinat a alguna utilitat pública.
Tanmateix, aquesta constant deriva a remolc de la tramuntanada potser obeeix al fet que l’ajuntament s’ha sumat a les celebracions del 40è aniversari del Maig Francès del 68 i fa seves les paraules de Bob Dylan: “Escolta la resposta dins del vent”.