SALVEM ELS MITJANS DE MANLLEU

Fa 15 anys que treballo a la revista El Ter. Encara recordo aquell juliol de 1997 quan, amb només 19 anys, em vaig presentar a la redacció de la revista, aleshores situada un pis més avall i força més desangelada que l’actual, i vaig parlar amb el director (l’Agustí Danés), per saber si em podria donar l’oportunitat d’escriure. Recordo el meu primer reportatge, sobre les piscines de Manlleu, i també recordo que després d’aquell primer article ja no vaig parar mai d’escriure: sobre els problemes amb els gavians, sobre els nens saharauis que venien a Manlleu, sobre BICC General Cable… i, més tard, em van donar la secció d’opinió que m’han deixat mantenir fins avui.

També recordo que, poc després de començar a escriure a El Ter, un dia em vaig topar amb en Jordi Armenteras (ara a RAC1) i em va demanar si volia locutar. Li agradava la meva veu i volia que col·laborés amb la ràdio. Així, amb penes i treballs i més voluntat que no pas altra cosa, vaig començar les meves primeres passes a Ràdio Manlleu, on vaig tenir l’oportunitat de fer alguns programes especials i de perdre la vergonya davant d’un micròfon.

A partir d’aquí, el treball, la sort i les ganes, em van permetre fer el salt a El 9Nou, a Com Ràdio, a El Terrat, a TV3… i treballar en programes de més o menys audiència, però l’origen de tot, això no ho oblido, va ser aquella primera oportunitat que em van brindar els mitjans locals de Manlleu.

Jo, com tants altres professionals de Manlleu: l’Agustí Danés, l’Emili Jané, en Llucià Ferrer, en Jordi Armenteras, la Montse Pujol, en Marc Riera… i molts més que em deixo, hem crescut o hem trobat les nostres primeres oportunitats en els mitjans locals. Per això m’entristeix molt llegir que l’Ajuntament vol retallar de manera dràstica els mitjans locals i deixar-los en una presència pràcticament testimonial.

De moment, dels sis treballadors que eren un, la persona que feia de comercial, ja ha vist com no li renovaven el contracte, mentre que els altres cinc esperen amb la incertesa de no saber què serà del seu futur. La idea, em comenten, és que d’aquestes cinc persones només en quedi una i mitja, és a dir, un periodista polivalent que s’ocupi de tot, i un tècnic a mitja jornada. O sigui, la mort de la revista i la ràdio tal i com les coneixem ara mateix.

És una llàstima deixar perdre un patrimoni com aquest, no només per la història que arrosseguen aquests mitjans, sinó també per la qualitat i la informació que ofereixen i per l’oportunitat de creixement que donen a molts professionals que fan les primeres passes en el món professional.

Sovint veiem la informació local com una informació de “segona”. És fals. Moltes vegades es fa més bon periodisme en la premsa local que no pas en els grans mitjans perquè, a diferència dels grans diaris, que abusen de les notícies d’agència i de les rodes de premsa, el periodista local trepitja el carrer, parla amb la gent, coneix els problemes de primera mà i rep les crítiques a la cara. Això és periodisme de veritat!

En l‘època del Twitter, el Facebook i els grans grups de comunicació, els mitjans locals també juguen un paper molt important, donant cobertura a molts actes, notícies i activitats que no tindrien cabuda en cap altre mitjà de comunicació. Però per poder oferir aquesta informació i fer-ho amb qualitat, com fan ara mateix els mitjans de Manlleu, es necessita una mínima infraestructura i, per la meva experiència, puc dir que 5 o 6 persones per portar una revista i una ràdio no em sembla un gran dispendi, sobretot quan estem parlant de professionals llicenciats que treballen per sous mileuristes. De la mateixa que puc assegurar que és impossible mantenir una ràdio i una revista de qualitat amb un periodista i un tècnic a mitja jornada. I si algú n‘és capaç, que me’l presentin.

És evident que en temps de crisi tots ens hem d’estrènyer el cinturó, que l’administració local té menys diners i que, en molts casos, s’ha estirat més el braç que la màniga. I d’acord que 175.000 euros de pressupost a l’any són diners. Però creieu-me que és un preu barat per mantenir una ràdio i una revista de la qualitat d’El Ter i Ràdio Manlleu. Deixar-s’ho perdre seria un error, sobretot ara que es disposa d’unes instal·lacions de primera. Seria com deixar un aeroport sense avions, és clar que, en això, els catalans ja tenim experiència.

Per tant, aprofito aquest espai del que he disposat durant els últims 15 anys per reivindicar els mitjans de Manlleu, la bona feina que s’hi fa i els professionals que hi treballen i per demanar que, sis us plau, l’Ajuntament s’ho pensi dues vegades abans de retallar una cosa que funciona i que tants anys ens ha costat d’aixecar. Aquest és el model en el que crec i aquest és el model en el que em sento orgullós d’escriure. Només espero que, en el futur, altres joves puguin tenir la mateixa oportunitat que vaig tenir jo quan aquell juliol del 1997 em vaig presentar a la revista El Ter demanant si podia escriure. És clar que, si la decisió és retallar, potser que quan hi entrin només hi trobin uns ordinadors i unes cadires buides.