Via crucis

Sembla que fos ahir, però han passat cinquanta anys. Recordo, encara amb sorpresa, les cares dels membres del Cos de Portants de la parròquia de la Pietat durant les celebracions del Via Crucis de Setmana Santa. Anaven vestits de negre i portaven lligat als malucs un gran cinturó de cuir i corretges que al mig, a l’alçada del melic, tenien un cassoleta on aquests homes encaixaven l’enorme i pesada creu de fusta amb Jesús crucificat.

Diuen que amb la seva passió i mort, Jesús va redimir els pecats dels homes, els passats, presents i futurs. No ho penso pas qüestionar. La figura d’aquest profeta perseguit i humiliat pels grans sacerdots i els polítics de Judea, entregat a la policia romana, jutjat sense garanties i torturat fins a la mort, em mereix molt respecte. Cap objecció a la seva figura, un personatge que només parlava d’amor i perdó. Una altra cosa és la utilització que els seus suposats representants posteriors han fet i fan de Jesús. No penso pas escriure una llista de greuges, crims inquisitorials, disbarats, conxorxes amb el poder i irracionalitats comeses pel govern de l’Església durant anys i panys. Cap retret, en canvi als cristians humils –i els membres de qualsevol creença, inclosos els descreguts- que mai no han humiliat ningú i passen per la vida donant mostres d’una infinita humanitat i dignitat, tot i ser obligats a portar una pesada creu en forma de marginació, atur, gana, tortura, assetjament, pensions de misèria, maltractaments, malalties o falta de sostre.

Totes aquestes creus molt probablement són tan cruels com la que va portar Jesús al Calvari. Per això, seria desitjable que s’aixequessin veus a dins i a fora del col·lectiu cristià reclamant un desgreuge per aquests nous Jesús crucificats en nom dels mercats, la globalització, el liberalisme i la dictadura del diner.
Voldria creure que d’aquí a mil anys el món continuarà donant voltes al voltant del sol i que els humans hauran trobat la manera d’anar fent la viu-viu i fer bullir l’olla sense escarafalls, però amb dignitat i grans dosis de llibertat, igualtat i fraternitat. Però també desitjaria que els nens del futur no haguessin de celebrar misses ni Via Crucis amb una llarga processó de damnificats de la mateixa categoria que el fill del fuster de Natzaret. Això sí. Que el padrí els regalés una monumental mona de Pasqua, amb un ou de xocolata i plomes d’ocell. Amén.