Qui planta els seus mals espanta

El mes passat es va constituir a Vic un grup de suport a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca en una qüestió cabdal: aconseguir terres perquè les persones amb necessitats bàsiques de supervivència puguin cultivar tota mena de productes vegetals de l’hort.
Aquests horts solidaris haurien de permetre que famílies a les portes del desnonament o que no poden arribar a fi de mes puguin plantar i consumir patates, enciams, tomàquets, cebes, alls, pastanagues, carbassons, faves, mongetes i demés verdures necessàries per subsistir. Com el pa de cada dia.

Els darrers mesos arreu proliferen ciutadans desprotegits i deixats de la mà de Déu que es passen la jornada furgant en els contenidors per extreure’n paper, cartrons, roba i les sobres que alguns opulents llencen regularment.

És un clar símptoma de l’omnipresència a casa nostra del l’anomenat “quart món”. Com també és un símptoma veure com de manera progressiva augmenten els pobres del país i immigrants romanesos, xinesos i magrebins, que practiquen la pesca furtiva als rius, sense permís i sense estar federats. Però qui és el guapo que gosa castigar una gent que pesca carpes per matar la gana? Perquè no persegueixen amb més convicció els centenars de Millets que infecten el país?

Ara, el projecte dels horts es troba en fase inicial, un estat de coses que convindria que no s’eternitzés per culpa de la burocràcia de la política i l’administració. L’idea és clara i clama al cel: hi ha persones a qui el cultiu d’aliments els permetria pal·liar la seva desesperada situació “sense haver de gastar-se uns diners que no tenen per poder menjar ells i les seves famílies i alhora evitar, en la mesura que sigui possible, que hagin d’acudir a d’altres mecanismes d’ajut per a la supervivència que es troben ja totalment saturats”, proclama la declaració d’intencions dels impulsors dels horts solidaris.

Com que qui no corre vola i per deixar palès que saben de què parlen, els promotors del projecte ja ha proposat demanar una cessió temporal d’unes terres actualment improductives i abandonades de El Graell, vora la carretera de la Guixa. Aquesta possibilitat, però, no descarta que es busquin –i es trobin- altres terres hàbils. Convé que ningú s’encanti. S’han d’aconseguir amb urgència tots els suports –morals i pràctics- i adhesions d’entitats, persones i col·lectius diversos.

Potser aquesta manera de procedir a algú li pot semblar posar un pedaç allà on els poderosos passen olímpicament per sobre les persones en atur, o les que tenen el sou embargat per deutes amb els bancs; o les que per qualsevol motiu es troben en risc d’exclusió social. És el debat de sempre: criticar la caritat i la beneficència, però sense oferir alternatives immediates –per avui mateix- en un problema que ha agafat dimensions tràgiques.

És trist pensar que els marginats només tenen el suport directe de la gent de Càritas, els bancs d’aliments i col·lectius de voluntaris que dediquen temps i energies a una activitat que hauria de dur a terme l’administració, mitjançant la recollida de diners dels poderosos a través de gravar les rendes milionàries i, si convé, l’expropiació de terres i béns. Si els governs expropien terres agrícoles i destrossen finques de petits pagesos per a construir autovies, ja seria hora que busquessin petroli allà on n’hi ha. Si els estats necessiten diners, que no els busquin allà on no n’hi ha. Els pobres ja han estat prou espremuts, com una taronja.