Àngels amb les ales retallades

Els manaies que fan les lleis –i les trampes- avui consideren que la salut és un bé privat que depèn del codi genètic de cada persona i no de l’estat, igual que l’ensenyament preescolar, que va a remolc de butxaca de la família. Segons els governs que ens tenen agafats pels pebrots, els malalts són els únics responsables de la seva salut i per això han de pagar tres vegades els medicaments i l’atenció rebuda.

Aquesta manera ignominiosa d’entendre la sanitat no està pas massa allunyada de les teories del nazisme del doctor Mengele. Com que no som una raça ària perfecta, molta gent pateix malalties hereditàries. Si l’avi i el pare són diabètics toca pagar i fer penitència. És la multa per un pecat original que portem escrit als gens. Com més malalts crònics siguem, doncs, millor per les arques de la Generalitat i de l’estat: pagarem més taxes per recepta. Quan tothom estigui malalt, les administracions respiraran tranquil·les gràcies a les aportacions dels pacients. Tindran diners per llençar, per invertir en ximpleries i per fer atipar-se de corrupcions.

Paral·lelament al desastre sanitari, els governants s’escuden en la no obligatorietat de l’educació preescolar, des de la llar d’infants fins a P-5, a l’hora de no invertir diners en aquesta fonamental etapa educativa dels més petits. No fos cas que de grans esdevinguessin unes grans llumeneres. Per ells, la llar d’infants només és un dret dels fills dels poderosos.

Però la crisi és una tapadora. La reducció de la subvenció a les llars d’infants –i també a les escoles de música- està propiciant el seu tancament en cadena. A casa nostra, el darrer govern de Pujol havia promès 30.000 noves places a les escoles bressol, una promesa que mai va complir. El mateix van fer els governs del tripartit. Però ara, l’actual govern de Mas s’ha curat en salut i no ha promès res. S’ha limitat a no pagar per les places ja existents. Ha anat més enrere que un cranc. I si al principi la Generalitat insinuava que hi haurien més beques i ajudes, aquesta música se l’ha endut el vent.

A les llars d’infants no es cobreixen les vacants per jubilacions ni substitucions i les grans retallades en els sous de les educadores encara agreugen més el panorama. Senzillament volen fer desaparèixer les llars públiques. Això significa que els fills de la crisi no tindran la possibilitat de millorar el seu desenvolupament harmònic ni de tenir les condicions òptimes per un aprenentatge dignes. No podran experimentar el descobriment gradual, el coneixement personal i la formació d’una imatge positiva d’un mateix que s’afavoreix a les llars. Això, pels governs no té cap interès.

Estic convençut que les famílies que no poden matricular els nens i nenes en una llar d’infants fan i faran el possible per propiciar-los una vida el màxim de digne. Però els fills de la crisi i les retallades ho tindran magre per aprendre a comprendre el llenguatge adult i el dels altres infants, comunicar-se i expressar-se a través del moviment, el gest, el joc i la paraula, amb una progressiva millora del llenguatge oral. O representar objectes i accions de la vida diària mitjançant el joc simbòlic i els diferents llenguatges: corporal, verbal, matemàtic, musical i plàstic. Totes aquestes facetes de l’aprenentatge són les que pertoquen a la llar d’infants.

Si quan els infants d’avui siguin adults i es posen malalts, hauran de pagar dues vegades per haver nascut pobres. Als angelets els han retallat les ales perquè no volin.