Aquest any sí

Catalunya viu temps de canvis. Després de tants i tants anys fent la puta i la Ramoneta, (enterrades metafòricament al Polònia), ara és l’hora del pit i collons. Recordo que fa només uns mesos, al discurs de català de l’any, Joaquim Maria Puyal es dirigia a Artur Mas i li deia: “President, si mai se sent sol, sàpiga que té un poble al darrere. Si els catalans anem junts, som imbatibles”. Doncs bé, només 4 mesos després d’aquelles paraules, el president sap que ara té un milió i mig de persones disposades a sortir al carrer i no per demanar el Pacte Fiscal, o el concert econòmic, o la clau de la caixa… res d’això! El que vol aquest milió i mig de catalans és directament la independència.

És sorprenent veure com en els últims anys el sentiment independentista ha crescut de manera exponencial. En només 4 anys, hem passat del català emprenyat de Montilla al català independentista. Del 18% de catalans partidaris de marxar d’Espanya s’ha passat a més del 50% i, fins i tot al Camp Nou, es crida a favor a de la independència (compte amb el clàssic del dia 7 d’octubre que pot ser un bon termòmetre de com està l’ambient). De ser un tema residual, la independència ha passat a ser l’eix central del debat a Catalunya. Un tema que està al carrer i del qual ja no fa por parlar-ne. Una reclamació tan forta que fins i tot ha enterrat la crisi, que ja és dir. Fa dies que ningú parla de la prima de risc, ni del rescat, ni del bo a 10 anys. Ara el tema és la independència.

Els catalans, tant de temps emmirallant-nos en Euskadi, hem dit adéu a la basquitis que sempre ens havia acomplexat. Ara som nosaltres qui volem separar-nos d’Espanya i ho demanem sense armes, de manera pacífica, sortint al carrer. Suposo que això és el que tan descol·loca a Espanya. No té arguments on agafar-se. Sense violència només els queda el recurs de la Constitució, que fan servir com i quan els convé. I mentrestant segueixen atacant-nos, però no ens deixen marxar, fent bona aquella dita espanyola que diu: “ni contigo ni sin ti”.

I ara el torn és dels polítics. Quan això es publiqui, és possible que el president Mas ja hagi convocat eleccions. Només espero que aquesta vegada, encara que sigui per un sol cop, els partits es deixin de partidismes i mirin pel bé del país i no pel seus interessos. És per això que jo m’apunto a la proposta d’Oriol Junqueras per fer un bloc independentista amb CiU, ERC, ICV i Solidaritat. I després, un cop guanyades les eleccions, ja veurem. Perquè si una cosa hem de tenir clara és que això serà un procés llarg.

Sabem que no ens deixaran. Sabem que ens posaran la por al cos i, de fet, ja han començat a fer-ho: que si ens quedarem sense pensions, que si ens quedarem sense atur, que si quedarem fora de la Unió Europea… si fins i tot ens volen enviar els tancs! Però penso que ara això és com una estampida que ja no es pot aturar i tinc l’esperança que per fi, ben aviat, els catalans podrem cridar aquell eslògan que durant tant de temps van cridar els culers i que diu: “Aquest any sí!”.