La petja dels franciscans

Després de més de 800 anys, els frares franciscans han marxat de Vic i han abandonat el convent d’El Remei, un referent d’honestedat, servei als més pobres i desvalguts. I han anat a Barcelona per manca de vocacions. Ara, el convent l’ocuparà una congregació argentina, Discípulos de Jesús de San Juan Bautista, que desconec. Però trobo un mal símptoma que la branca més popular i oberta del cristianisme deixi la ciutat.

La meva àvia Margarida i el meu avi Josep, tots dos lligats per naixement al barri del Remei eren uns fervorosos devots dels franciscans i de Sant Antoni. Recordo que una i mil vegades m’explicaven les virtuts d’aquests homes, dedicats en cos i ànima a salvaguardar la dignitat dels més humils, fossin qui fossin. I destacaven la humanitat del pare Rambla, tot un mite al barri i a la ciutat.
Si aquests darrers anys la tasca dels franciscans a Vic s’ha concretat en la denúncia del racisme i la xenofòbia i amb l’establiment de ponts amb els col·lectius immigrants, fossin de la religió que fossin, quaranta anys enrere el convent del Remei també va ser un santuari que va aixoplugar centenars de lluitadors antifranquistes, a qui els frares van donar un espai per les reunions clandestines, sense oblidar el teatre o les sales destinades a projectar pel•lícules prohibides pel règim de la dictadura. Aquells dies, la comunitat del Remei es va fer famosa a la ciutat per congregar habitualment la majoria de joves cristians de base que volien seguir el missatge evangèlic de les benaurances, per sobre de la teologia que presentava Déu com un pare sever que castigava els no creients i s’imposava per la por. Aquells joves, batejats amb el nom de “kumbaiàs”, van ser el bressol d’altres moviments obrers i sindicals, a més d’objectors de consciència.

En més d’una ocasió he escrit en aquestes pàgines que no sóc catòlic, però que això no significa que tingui el dret a menystenir les activitats de cristians que em mereixen més respecte que molts ateus, agnòstics o practicants d’altres religions. En aquest sentit, és obvi que es pot equiparar la tasca de Càritas amb la dels franciscans.

Francesc d’Assís, el fundador d’aquesta ordre, va renunciar a l’herència i a la protecció del seu pare, un ric mercader, i va donar els seus vestits i totes les seves pertinences materials, diners inclosos, als captaires. I ell mateix es va convertir en captaire. D’altra banda, també ha passat a la història com el primer impulsor de l’ecologia, el respecte per la natura i els drets dels animals per tractar el vent, la pluja i els altres fenòmens meteorològics i totes les bèsties de la creació –inclosos evidentment els humans- de “germans”.

La primera regla de l’ordre dels franciscans obliga els frares a “fer vots de pobresa. I a no portar res a sobre. Desitjaran a tots la pau i acceptaran l’hospitalitat que se’ls brindi. S’exclou qualsevol actitud inamistosa cap als altres, i l’exercici del dret a la propietat”. Entre altres aspectes, els franciscans han d’estar disposats a posar-se al costat dels perseguits per la justícia.

Segles enrere, el moviment franciscà i el seu sistema comunal van tractar a la gent i a les coses d’una manera insòlita i es van declarar solidaris amb els leprosos. Que lluny de la pompa i les exuberants riqueses vaticanes! Sembla impossible que uns i altres comparteixin la mateixa fe.