Ridícul

El dimecres 19 de desembre havia de passar a la història com el dia que Artur Mas i Oriol Junqueras signaven el pacte d’estabilitat. Possiblement un dels pactes més importants dels últims anys, pels partits que el signaven i pels objectius que es pretenen assolir. Però, lamentablement, una altra notícia va passar per damunt i va deixar el pacte en segon pla. I és que, a la mateixa hora que el president i el cap de l’oposició estampaven la seva signatura, el Barça anunciava que anul·lava el dinar de periodistes i la compareixença de Sandro Rosell per motius que no podia revelar.

No criticaré que la notícia del Barça passés per damunt del pacte. Ens agradi o no, en aquest país, la bandera blaugrana tira tant com l’estelada. I el món del futbol, sobretot culer, continua sent el principal tema de debat a molts bars de Catalunya. El que em sembla més criticable, és l’actitud adoptada per la majoria de mitjans davant d’aquest inesperada notícia, no per la importància que li van donar sinó per com la van donar.

El món digital i les xarxes socials ens han donat la virtut de la immediatesa. Ara tot es pot saber en qüestió de segons, a qualsevol part del món i amb un simple telèfon mòbil. Però aquesta mateixa immediatesa pot ser alhora virtut i defecte, ja que converteix el flux de la informació en una carrera contrarellotge. Ja no es tracta de donar la notícia de manera contrastada, sinó de ser el primer en donar-la. És un periodisme d’impacte, de titulars. Primer es publica i després es contrasta. Elevem piulades de Twitter a titulars i convertim el rumor en notícia.

La notícia del Tito és un clar exponent d’aquest problema. El Barça va emetre un comunicat dient que suspenia el dinar i la notícia va córrer com la pólvora. De seguida, els diaris van començar a insinuar que el motiu podia ser una recaiguda del Tito i, a partir d’aquí, la bogeria: que si l’estaven operant d’urgència, que si l’operaven divendres, que si s’hauria de retirar, que Guardiola venia a fer-se càrrec de l’equip, etc. Diaris posant un titular citant altres diaris. Diaris desmentint el que havien posat feia només mitja hora. I així la bola de neu es va anar fent gran fins que, a quarts de vuit, Zubizarreta i Sandro Rosell van comparèixer en roda de premsa i van posar les coses al seu lloc. Sí! Es tractava d’un càncer, però ni l’estaven operant, ni venia Guardiola, ni s’haurà de retirar. Molt soroll i poca informació. Una lliçó per aprendre i prendre nota de cara el futur.

I de la mateixa manera que és criticable el poc rigor, també ho és la el seguiment de la notícia. Així doncs, no s’entén que la mateixa nit ja hi hagués un periodista de TV3 davant de la Vall d’Hebron. Ni tampoc que al dia següent, el de la intervenció, Jordi Grau es passés tot el matí fent guàrdia davant de l’hospital per anar retransmetent l’operació gairebé al minut. Ens fem un fart de criticar la premsa del cor, però després col·loquem els periodistes esportius davant de l’hospital per donar l‘última hora de l’entrenador del Barça. Tot plegat, ridícul!