Tancar les Tres Creus?

De tant en tant, quan tinc el plaer de passejar sense presses pel casc antic de Manlleu, mai no em perdo el deliciós itinerari que és fer la volta sencera a l’Església parroquial.

Des de la plaça de Crist rei, davant l’imponent façana del temple, travesso sota l’ombra calma dels arbres de la plaça de Sant Higini fins als peus del campanar. Des d’aquí, la seva presència gegantina, corprèn. Baixada d’en Bonet avall, m’agrada seure uns instants al banc que espera a l’entrada del recollit jardinet, sota el cobricel de la glicínia. Davant meu, els parterres, amorosament cuidats, del jardí, ofereixen un tapís floral alegre i canviant al llarg de les estacions de l’any. Tot un regal per als sentits.

El meu passeig continua, animat per la fresca aroma del romaní, cap a l’escalinata que, vorejant el mur, em porta a la balconada sobre les Tres Creus. Hi ha pocs indrets a la nostra ciutat, tan espectacularment bonics com aquest. La panoràmica de la doble filera d’edificis arrenglerats a banda i banda del carrer, apuntant solemnes al pont de can Moles i al Ter que s’endevina entre el verd dels salzes, es revela com una de les imatges d’identitat més potents de Manlleu. Costa marxar-ne!.

Carenejant la murada, entre la pedra dels merlets per on treu el nas la vinya verge i els elegants còdols de les parets de la l’antiga guarderia, va apareixent, estesa entre les voltes que la guarden, la vasta amplitud de la plaça, oberta al sol, als peus de la majestuosa escalinata. Encantada i encantadora. Un itinerari fantàstic i un petit privilegi a l’abast de tothom. Fins ara.

Llegeixo sorprès, la decisió de l’ajuntament de barrar-ne el pas. No puc menys que entristir-me i expressar la meva perplexitat. Penso que privar als manlleuencs del gaudi d’un espai públic tan bonic, al cor mateix de la ciutat, és pel cap baix, desencertat. Oimés, quan el fet que ho motiva és el comportament incívic d’un grup d’individus.

Mentre hi hagi brètols haurem de patir bretolades. A les Tres creus i a qualsevol altre lloc. Però crec que la resposta de l’ajuntament mai pot ser la resignació, tancant allò que és de tots, per les malifetes de quatre trinxeraires. La resposta digna i coherent, al meu parer, passa per la vigilància i la sanció de les bretolades, per una banda, i per l’altra, l’arranjament i la dignificació de l’espai.

La deixadesa incita a la destrucció. Enlloc de gastar diners en reixes, penso que fóra molt millor, revestir adequadament els totxos de les escales i el paviment i instal·lar una il·luminació discreta i eficient, bo i proporcionant a l’indret la dignitat que mereix i facilitant als manlleuencs l‘ús i el gaudi de tan singular indret.