El “fracking” explicat als infants...

i als empleats de banca, i a les mestresses de casa, i als avis de l’esplai, i a les dependentes de comerç, als registradors de la propietat i als aspirants a astronauta. (i a algú més que em descuido).

I què deu ser això?, ens hem preguntat molts quan hem començat a sentir i a veure aquesta lletja paraulota, ja sigui al telenotícies, o bé al diari, o al full de les ofertes del súper. Un servidor de vostès, també es va fer aquesta pregunta. I com que sóc tafaner de mena, no vaig parar fins a tenir una idea prou reeixida de la enigmàtica cosa.

Doncs segons expliquen fonts generalment ben informades, resulta, que la fortuna ens ha somrigut, enmig de la pitjor crisi dels darrers decennis. Senyores i senyors: HEM TROBAT PETROLI!!!

I no només petroli, també gas natural! (l’urani, el platí i els diamants, estan per confirmar, però no es descarten. No se sap mai…). Ei! i tot això aquí mateix, eh!, A Riudaura, i al Ripollès, i cap a la banda de Lleida, i al Berguedà, i jo què sé!. A tot arreu!. Fins i tot aquí a Osona!. Sí, sí, potser a Tona, o a La Gleva, o a Cantonigròs, o al passeig del Ter o a la mateixa plaça de Vic!
S’HA ACABAT LA MISÈRIA!!

O almenys això pensava jo, innocent de mi! Resulta que la cosa no és ben bé com aquelles pel·lícules d’abans, que es veia en James Dean, a Texas, tot espitregat, fent un forat a pic i pala al mig del desert, i de sobte, xooof!, vinga petroli enlaire i tots empastifats i riquíssims. Es veu que això, s’ha acabat per sempre. El petroli, el poc que queda, ara l’han d’anar buscar al mig de l’oceà o a sota del gel d’Alaska.

Clar, això peta molt lluny i resulta complicat. Tot i així sempre hi ha algú, que té idees genials. A cal ianqui, la indústria del petroli, es van treure de la màniga, un as amagat. Un sistema per furgar dins les entranyes de la terra, foradant-la com un colador, per escórrer, com si fos una llimona, fins a l‘última gota del preuat líquid. En van dir: El FRACKING.

Poca broma amb l’invent! Es tracta de perforar pous fondíssims, de més de dos Km en vertical i després, un cop arriben a les roques que contenen petites bombolletes de gas o petites gotes de petroli presoneres, seguir foradant en horitzontal per abastar més espai. Com que el poc petroli (o gas) que hi ha, no surt alegrement, cal rebentar i esquerdar totes les roques que hi ha allà baix com si fos un terratrèmol. I per fer-lo sortir cal ficar-hi moltíssima aigua a moltíssima pressió, barrejada amb tot un caldo de productes químics, d‘àcids, de dissolvents, tan perillosos que no volen ni dir quins són, i amb això, arrossegar cap amunt totes les gotetes de petroli que es pugui.

La tècnica però, té els seus inconvenients. Com que de petroli n’hi ha poquet, aviat s’acaba i cal anar un tros enllà i tornar a fer un altre forat. I un altre. I un altre… Malament! Com que s’ha hagut de treure el petroli amb la injecció del “caldo”, s’ha gastat moltíssima aigua, (que a la gent ens la fan pagar ben cara i ens demanen que l’estalviem), i s’ha abocat el caldo fastigós de retorn, allà al costat, en una enorme bassa. Algú haurà de netejar-lo… Malament!

Com que han fet un pou descomunal i després han rebentat les roques, resulta que per les esquerdes, l’aigua subterrània que hi havia, s’ha contaminat amb el “caldo”, i part del gas, s’ha escapat a l’atmosfera. A prendre pel…, les fonts i l’abastament d’aigua del poble. I de passada, més efecte hivernacle… Pitjor! Com que el lloc idoni era al bell mig d’un bosquet preciós, ha calgut arrasar-lo, construir una carretera perquè hi arribessin els centenars de camions i maquinàries, i clar, han deixat un indret idíl·lic del nostre petit país, convertit en un abocador de malson. I cal seguir foradant més enllà... Patètic!

Quan aquest sistema va engegar, allà als Estats Units, al mig d’aquelles planúries i deserts inacabables, no semblava massa greu. Als americans ja els hi agraden aquests sidrals. Però quan va començar a sortir gas per l’aixeta de l’aigua d’algun ranxo, van començar a veure el desastre i ja s’ho han repensat.

Les empreses del Fracking, han hagut d’eixamplar horitzons, i ara aterren a Europa. Molts països, un cop han vist el pa que hi donen, ja ho han prohibit. Prudentment. A casa nostra, la Generalitat, que deu calés “hasta” el nano dels cafès, escanyada per la mala llet i la burrície del govern espanyol, quan va sentir la paraula petroli, els ulls li feien pampallugues. Els hi va faltar temps per donar permisos, eliminar impostos i besar els peus del Sr. Paris, el “jefe” dels frackinaires.

Però la gent del país, que ja n’hem vist de tots colors, malgrat la discreció administrativa hem anat sabent l’amenaça que plana sobre el territori, i civilitzadament, ens anem rebotant. La oposició a la enèsima barbaritat creix imparable. Oimés, quan l’altre dia, el “jefe” Paris, (un avi de 92 anys!) explicava des de Madrid, que no passa res, que no ens hem de preocupar. I com qui no vol la cosa, comentava que el permís per extreure el petroli, els el donarà el “Ministerio de industria” i el cru, el portaran cap a Saragossa, per refinar-lo.

Que curiós, eh? Psè, negocis…