MAI CONTENTS!

No hi ha manera! Quan és una cosa és una altra. Però no hi ha manera d’estar tots contents. Quan no és el forat al Carmel, es la vaga salvatge a les pistes del Prat o les obres de l’AVE, o les avaries als trens de Rodalies, o la gran apagada de l’estiu passat a Barcelona, o la fuita de la central d’Ascó, o el no a la MAT, o la retallada del finançament autonòmic, o la sequera dels últims mesos, o la pujada del petroli, o la vaga de transports o la crisi de les hipoteques o l’augment de l’atur, o el mal temps, o la baixa ocupació hotelera per culpa d’aquest mal temps… el cas és que encara no en sortim d’una que ja en tenim una altra a sobre. I la pregunta és: Què està passant?
És evident que Catalunya pateix un problema de desinversió i que el patim des de fa temps. I és evident que l’oasi català ara és més aviat un fangar on ningú vol trepitjar-hi massa per por d’enfonsar-s’hi. Però és que sobre no estem mai contents! El català emprenyat existeix, i té raó d’estar-hi, però el problema és que ens hem instal•lat tant en aquest sentiment que, quan no ens emprenyen des de fora, som nosaltres mateixos qui ens busquem els motius per queixar-nos.
L’exemple més clar el trobem en la maleïda sequera. Mesos i mesos demanant que plogui, promovent lleis, parlant de transvasaments, de vaixells, de dessaladores i de polèmiques canonades que havien de porta aigua a Barcelona. Tant de temps de discussions entre el nord i el sud per l’aigua, de mesures ridícules i de demanar a la Verge de Montserrat que intercedeixi per nosaltres, des del conseller Baltasar fins el mateix Albert Om, des del seu programa “El Club”. I després, quan plou com feia 25 anys que no ho feia, tots amb les mans al cap perquè no podem anar a la platja, i sobretot hotelers i restauradors, que veuen com els baixa l’ocupació hotelera i que ja estan preocupats per com els anirà l’estiu. I quan uns estan contents els altres s’emprenyen. I si plou perquè plou i sinó plou perquè no plou. És la idiosincràsia catalana.
I això per no parlar del risc d’incendi, una altra de les lloses de cada estiu. Quan tot era sec i àrid, ens avisaven que anéssim en compte perquè la mínima espurna podia crear un foc de grans dimensions, i ara que plou tant ens diuen que el risc d’incendi de cara a l’estiu també és molt alt perquè l’aigua ha fet créixer molt el sotabosc.
I el mateix amb els conreus. Quan la pluja va bé pels cereals, malmet les cireres i o ves a saber què. El cas és no estar mai contents! A aquest pas, tenim català emprenyat per estona.
I el pitjor de tot és que abans, fa un parell d’anys, com a mínim teníem el Barça per oblidar les penes i anar al llit contents, però ara ja ni això. No hi ha manera!