Sí a l'escrache

Des de fa unes setmanes al nostre diccionari hem incorporat una nova paraula: l’Escrache. Aquesta pràctica, sorgida a Argentina per assenyalar exmilitars del règim implicats en la tortura i desaparició de milers d’argentins, s’ha importat a Espanya com a mesura de protesta contra els qui permeten que la llei hipotecària desnoni milers de famílies cada any.

Les dades fan feredat. L’any passat, només a Catalunya, les entitats bancàries van dur a terme 6.960 desnonaments, o el que és el mateix: durant el 2012, 19 famílies catalanes van perdre la casa CADA DIA! I el pitjor de tot és que se’n van amb un deute per una casa que ja no tenen. I tot per culpa d’una llei hipotecària que no permet la dació en pagament.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ja fa anys que lluita per denunciar aquesta injustícia i, durant mesos, van recollir signatures per tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que els permetés canviar la llei. Una iniciativa que el PP, davant de la pressió popular, va admetre a tràmit a última hora. Però es tractava d’un simple gest de cara a la galeria que va acabar, com acostuma a passar en aquests casos, amb la iniciativa retallada i el PP atorgant-se el mèrit d’haver reformat la llei hipotecària. Reforma inútil, d’altra banda, ja que la nova llei segueix sense admetre la dació en pagament (el gran cavall de batalla de la PAH), excepte casos molt excepcionals.

Davant d’aquest panorama, doncs, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va decidir tirar pel dret i va optar per una nova via: l’escrache. Demostrat que pels camins habituals no es pot aconseguir cap canvi substancial, i esgotades ja les vies legals, la PAH va optar per assenyalar i escarnir de manera pública a tots aquells que, amb el seu vot, o per la seva militància, segueixen tolerant que, cada any, milers de persones es quedin sense casa.

I com diria el nostre amic Monegal: “Ah! Alerta!”. Això no ha agradat al Partit Popular que, davant la incapacitat de trobar una defensa millor, han optat pel camí fàcil: el victimisme i les acusacions de nazisme. Els seus dirigents, Cospedal i companyia, se n’omplen la boca i banalitzen el significat del nazisme, mentre des de la delegació de Madrid s’imposen multes als manifestants per fer… per dir… per protestar vaja! I des del Ministeri de l’Interior es demana a la policia que identifiqui els manifestants per… per… per molestar, suposo. I aleshores, la meva pregunta és: Què recorda més a un règim totalitari? Protestar davant la casa d’algú per una injustícia o multar a algú per exercir el seu dret? Cridar pacíficament o demanar que s’identifiqui els qui protesten?

El que encara em sorprèn, veient com està el pati, és que la gent segueixi reaccionant de manera tan assenyada i pacífica. La sensació és que el got cada dia és més a prop de vessar i que, el dia que vessi, algú amb poder pot prendre mal. Però el pitjor de tot, és que ja hem arribat al punt en que molta gent s’alegraria que això passés. Mala peça al teler!