Dia del treball

Llevat dels diumenges, Nadal i cap d’Any i algunes festes locals assenyalades, amb el pas dels anys, els números vermells del calendari van variant i s’adapten a les noves iconografies històriques i a un nou santoral civil. Tanmateix, hi ha un dia a l’any que, de moment sembla inalterable: l’1 de maig, que en diferents èpoques i diferents indrets ha anat canviant de nom segons els vents que bufaven: Dia Internacional dels Treballadors, San José Obrero, San José Artesano, Primer de Maig, Dia del Treball, Festa del Treball…

Quan jo era un marrec de set o vuit anys, l’1 de maig, a la plaça de Vic els escolars de la ciutat executaven una vistosa parada gimnàstico-militar, en pantalons curts i samarreta, imitant la mítica demostració sindical que cada any Franco presidia a l’estadi Santiago Bernabéu. La parada vigatana l’organitzada el perínclit professor de Formación del Espíritu Nacional don Carlos Sureda, un falangista d’idees fixes.

El Dia Internacional dels Treballadors, o Primer de Maig, va néixer com una jornada reivindicativa del moviment obrer mundial per la millora de la qualitat de vida del proletariat (o la classe obrera o els treballadors, com es vulgui). La idea va néixer al congrés dels sindicats dels Estats Units celebrat el desembre de 1888 a Saint Louis, on es va decidir organitzar manifestacions l’1 de maig per exigir la jornada laboral de vuit hores i recordar els treballadors morts poc abans a Chicago, a mans de la policia, durant unes jornades de protesta.

L’any 1891, després del congrés a Brussel·les de la Segona Internacional Socialista, la festa del Primer de Maig es va institucionalitzada amb la finalitat de celebrar vagues i manifestacions solidàries i impulsar la unitat i la fraternitat dels treballadors de tot el món.

Durant dècades, a casa nostra, el moviment obrer va girar al voltant del sindicat anarquista CNT, assembleari i radical. Però després de la victòria feixista de 1939, tots els treballadors es van haver d’afiliar obligatòriament a un únic sindicat vertical depenent del govern, i estaven subjectes a a l’ordre disciplinari de l’empresa i als dictats dels buròcrates sindicals, amb l’objectiu de glorificar sistemàticament el règim dictatorial. Es pot dir que, en certa manera, els treballadors estaven militaritzats.

Amb la legalització dels sindicats democràtics durant la transició, el Primer de Maig va recuperar part de les essències reivindicatives. Però des del principi va quedar clar que els mitjans de protesta havien de ser civilitzats i que, en cap cas, es podien fer vagues generals incondicionals, sense la rèmora dels serveis mínims. D’aquesta manera, el poder i l’eficàcia de les vagues es van anar diluint a remolc de la domesticació dels treballadors i l’acatament d’unes normes pactades entre la burocràcia sindical i la patronal.

Fins fa poc temps, el Primer de Maig s’associava a una festa, igual que la Diada Nacional de Catalunya, que de commemorar la tràgica derrota de 1714, va passar a ser una celebració festiva i colorista. Però amb la virulenta explosió de la crisi, la recessió i les retallades sanitàries, educatives i de serveis socials, el panorama laboral ha quedat definitivament dinamitat, amb un esgarrifós índex d’atur, impensable fa deu anys.

És en aquest context que l’1 de maig ha recuperat el seu sentit primigeni de defensa dels drets dels treballadors a tenir un lloc de treball digne, a mantenir-lo, a evitar que es destrueixi i a frenar l’ofensiva patronal que, aprofitant les disposicions legals establertes pel govern del PP, s’ha abocat descaradament a la pràctica de l’acomiadament lliure o a la presentació de molts expedients de regulació fraudulents. El fet que hi hagi sis milions d’aturats a l’estat -600.000 a Catalunya- no ha de servir d’excusa per tenallar i fer callar els treballadors en actiu, crear enfrontaments entre els treballadors i frenar qualsevol intent d’organització laboral combativa, sota l’amenaça de deixar sense feina els elements crítics amb el sistema. S’ha de reactivar la lluita contra la por.