Vacances infantils

Diuen que el paradís és la infantesa. Però les coses tampoc no són tan clares. Depèn d’on has nascut, en quina família i en quina època. Tanmateix, els psicoanalistes tenen raó quan diuen que els primers anys marquen i defineixen tota una vida. La infantesa és un paradís quan ens convé, perquè en un moment o altre, tothom té arrelades a l’inconscient pors atàviques relacionades amb algun episodi fosc de quan érem molt petits, des de la por al dimoni, a les plantofades sistemàtiques de les autoritats familiars, religioses i escolars; o por a l‘ànima d’en Rosega-cebes, al llop i a la bruixa de la casa de xocolata. També podríem dir que l’infern és la infantesa. O el purgatori.

Sigui com sigui, en general recordem més els moments que ens van procurar l’alegria de viure, com les vacances escolars, sobretot les estiuenques, un període de temps que la majoria de nens de la meva edat esperàvem amb candeletes perquè suposaven ampliar l’hora del pati a tota la jornada, a tot un estiu, i posar-nos en contacte ocasional amb el mar, la muntanya, els rius i els boscos. I si a casa no hi havia cotxe ni diners, a Vic teníem la possibilitat d’anar a la piscina de l’Estadi, la de Can Martra i a la de la Conxa.

Les vacances, almenys les des d’abans, es començaven a olorar a finals de maig. Encara anàvem a l’escola, però teníem un horitzó molt concret: la revetlla de Sant Joan i la de sant Pere; les berenades a la font dels Frares, la de la Talaia, la del Pi o la d’en Bruguer; les captures amb mocador de peixos i capgrossos al riu; les caminades amb el caçapapallones a la mà; o les excursions amb “els estudiants” a Gatillepa i al Cantarell; les banyades a les basses, els campaments amb els escoltes i les estances en alguna casa de pagès d’on eren originaris els pares o familiars directes.

Fins que amb la introducció de la televisió –la caixa tonta- a la majoria de llars, el panorama va canviar i es va encetar l‘època de les vacances virtuals a la petita pantalla, amb la sèrie “Viaje al fondo del mar” i els dibuixos animats americans. La televisió va acabar monopolitzant l’atenció de la mainada i els camins rurals i les fonts es van començar a buidar.

Recordo els estius passats a Cal Moliner, a Santa Eulàlia de Puig-oriol, on vaig descobrir les quadres de vaques, el femer, les màquines de batre, les oques, els ànecs, les gallines i els conills; les excursions per anar a buscar cargols després d’un ruixat estiuenc; el mató que fabricava la iaia amb herba col; les anades a la botiga de Cal Penyora a comprar algun petricó de llet o una pastilla de mantega del Cadí, quan gairebé ningú tenia ni nevera ni rentadora; les pel•lícules del Gras i el Sec que passava un projectista ambulant a la plaça del poble, els jocs rituals amb un gos (en el meu cas es deia Bambi i era negre), o les llargues hores de lectura de tebeus assegut a la porta del forner.

Passades cinc dècades, encara ressona a les meves orelles la cantarella dels nens que ens trobàvem a migdia a la plaça de Santa Eulària per rebre amb entusiasme l’autobús de Sant Quirze -amb el sostre exterior carregat de maletes, cistelles, bótes, trastos i mercaderies i, de vegades persones- tot cridant “El cotxe, el cotxe!”, així, en singular. De fet, a començaments dels seixanta eren poquíssims els vehicles de motor que arribaven a aquesta població i “el cotxe de línea” era el paradigma del progrés.

Finalment, “el cotxe” ha guanyat la batalla. I encara que la crisi també afecta la venda d’automòbils, la vida de la gent ja no gira al voltant de la natura, els arbres, les cases de pagès i les cabanes al bosc. Els cotxes s’han multiplicat en una progressió meteòrica, saturen la superfície del país i dictaminen l’urbanisme general. Ara, el que és insòlit és la tranquil·litat, el ritme pausat i el tarannà calmat d’abans. Estem nerviosos i no sabem què fer quan arriben les vacances, si és que tenim la sort de tenir feina i de fer vacances.

Vint anys enrere, vam poder gaudir de les platges catalanes; i després, de les platges de països exòtics, a l’altra punta del món. Però avui, la cosa no dóna per tant. Ni per portar la canalla a colònies o apuntar-la a l’escola d’estiu. No hi ha diners. I a la majoria de piscines, l‘últim reducte de l’oci socialitzat, cobren uns preus prohibitius per la majoria de famílies.

Avui, molts nens i nenes passen les vacances davant del televisor o l’ordinador, en un món fantàstic governat per Bob Esponja, Tom & Jerry i Doraemon, amb un immens assortit dels jocs de futbol virtual, on l’usuari infantil del ciberespai sempre guanya els partits per golejada, davant d’un rival escollit a la carta. Abans es podia patinar al carrer, fugir de l’escomesa dels guàrdies municipals, jugar a bales, a cavall fort o a futbol al carrer. Però ara no es pot, hi ha massa risc. Potser caldrà redescobrir els antics camins que van a la font -encara que l’aigua no sigui potable-, una profitosa alternativa als parcs urbans i a les sorreres que veiem la resta de l’any. O a determinades piscines, mentre no abaixin els preus.