L'Àfrica comença als Pirineus

Recordo que fa un parell de setmanes, una bona amiga que treballa per l’Ajuntament em comentava que a Manlleu existeix El Sarró, un servei de recollida d’aliments per atendre les famílies més necessitades de la vila. A banda d’aplaudir la iniciativa, em va sorprendre molt que saber que un poble com Manlleu, de “només” 20.000 habitants, tenia un banc d’aliments propi. Se’m va fer estrany perquè sempre havia associat pobresa extrema amb viure a la gran ciutat. És trist, ho sé, però veure una persona remenant un contenidor de brossa a Barcelona s’ha convertit en una imatge habitual per mi (fins i tot normal, per desgràcia). En canvi, veure una persona remenant un contenidor a Manlleu encara em produeix un xoc difícil d’assumir.

Recordo que, de petit, quan anava a Barcelona amb els meus pares, em sorprenia molt veure gent pidolant al carrer o demanant al semàfor. Era un fet excepcional, un espectacle dantesc. Però ara, la pobresa ja no entén de pobles o ciutats. La crisi l’ha estès per tot Catalunya, com un càncer que fa metàstasi a qualsevol indret.

La prova és l‘última memòria presentada pels Serveis Socials de l’Ajuntament de Manlleu: 8.400 persones ateses durant el 2012, 627 persones que cobren el PIRMI (400 euros al mes) i 540 famílies que es beneficien dels aliments d’El Sarró. Vist sobre el paper són xifres fredes, com les que llegim cada dia als diaris, però em sembla una autèntica barbaritat que més de 500 famílies manlleuenques hagin de recórrer a un banc d’aliments perquè no tenen prou diners per omplir la nevera. El que abans era una excepció ara s’ha convertit en la norma, i aquesta és l’arrel del problema.

Encara recordo quan era un nen i a La Salle recollíem aliments pels nens de Togo. Ara els aliments són pels nens de Manlleu. Recordo que fa uns quants anys veia anuncis d’ONG’s a la tele demanant que apadrinéssim nens de l‘Àfrica. Ara ja hi ha famílies alemanyes que apadrinen nens espanyols que no es poden pagar l’escola. Recordo que no fa tant érem nosaltres qui rebíem i ens queixàvem de la immigració. Ara, en canvi, som nosaltres els qui hem d’anar buscar feina a un altre país. Tot i que, segons el senyor González Pons, Vicesecretari General del PP, buscar feina a un país de la Unió Europea no és marxar a l’estranger. No tindrem la sort que marxi ell, el molt fill de la gran pu… I també recordo sentir a les notícies que molts nens de països del Tercer Món només menjaven un cop al dia. Ara, a Catalunya, hi ha nens que es desmaien a l’escola perquè fan un sol àpat al dia, el que els dóna el centre.

Lamentablement, veient tots aquests exemples, dir que “l‘Àfrica comença als Pirineus” ja no és una frase despectiva, sinó una realitat. I per si algú encara té dubtes, li recomano que vegi l’entrevista a “Singulars” amb el periodista Ramon Muñoz, autor de “España, destino tercer mundo”.

Això sí, si sou patidors, val més que us prengueu una til·la abans de veure-la.