Ho teníem i no ho sabíem

Pocs afeccionats del Manlleu haguessin apostat a principi de temporada una quarta posició amb 65 punts repetint la promoció d’ascens que tant d’esforç va costar d’aconseguir en els quatre anys de Francesc Cargol. Els d’Osona començaven l’exercici amb el record encara recent de l’estimat tècnic olotí i de les baixes d’homes com Dani Planagumà -capità i golejador-, Jordi Aumatell -“el rosset de casa”- o Albert Criado, que havien deixat una petjada profunda. La pregunta era compartida: es trobarien bons substituts? La resposta també era compartida: els recursos econòmics eren els que eren, “es faria el que es podria”. A més a més, el nou projecte del Manlleu l’encapçalava un home amb experiència i reputació als terrenys de joc però amb poc recorregut com a entrenador, Jordi Dot. El central que havia estat capità tornava a casa i també “faria el que podria”.

Els dos primers mesos dels manlleuencs van ser d’adaptació, amb un joc que era equiparable als resultats; irregular. Els nous fitxatges s’havien d’emmotllar al nou equip i al nou entrenador. De mica en mica, sense pressió i amb humilitat, amb esforç i amb paciència, el Manlleu va començar a funcionar i l’assignatura pendent del gol es va resoldre. La primera volta finalitzava, Baruc esdevenia la referència i els de Jordi Dot donaven la sorpresa situant-se a la quarta posició. A la carta dels reis més d’un demanava un altre play-off, però amb el respecte que es mereixia -i es mereix- una categoria com el grup català de Tercera.

Tanmateix, l’equip va començar el 2013 amb el peu esquerre. Cap gol en les tres primeres jornades encenien les alarmes i més d’un pensava que tocaria patir, que una flor no feia estiu. Però el relleu golejador de Baruc el va agafar Manel Sala que va començar a marcar fins a esdevenir el màxim golejador amb 14 dianes.

El Manlleu funcionava. La porteria cada vegada es feia més petita amb un gran Barragán; l’eix de la defensa combinava la duresa d’Archi amb la pulcritud del juvenil Roger Barnils; els laterals Manu Moreno, Albert Masoliver i Ramon Masó feien contribucions ofensives clau; Gely, Putxi, Seuma i Ivan Fernández enfortien el mig del camp, i a les bandes, Iván Guzmán, Baruc i Ginés desbordaven. En el tram final de temporada, el Manlleu regalava enfrontaments memorables com el del camp de l’Europa (2-3) i convertia la lluita per la quarta plaça amb el Figueres en una llarga pugna. La plaça acabava sent pels grocs i vermells.

Ara bé, com és possible? Per què els osonencs han tornat a disputar el play-off? Potser molts afeccionats a principis de temporada havien -havíem- oblidat que, malgrat les baixes, el Manlleu havia mantingut jugadors que aguantaven l’esquelet de l’equip. Que la gent jove de casa agafaria experiència i podria jugar de titular. I que també es podrien fer bons descobriments en fitxatges. Tot plegat amb el ‘savoir faire’ de la directiva i, sobretot, amb les qualitats innates de lideratge de Jordi Dot i el seu complement perfecte, el sempre tècnic, observador i afable, David Codina.

Quina grata sorpresa, a Manlleu ho teníem i no ho sabíem! Que continuïn i que persisteixin. L’enhorabona.