Petjades de Nador

L’any 2004 Laila Karrouch va publicar De Vic a Nador, unes memòries centrades en l’arribada a la capital de la Plana d’una nena marroquina de vuit anys, el xoc cultural que va tenir amb la nova realitat, la seva integració a través de l’institut i el el seu accés a l’edat adulta. Ara, nou anys després acaba de publicar Petjades de Nador, la continuació del primer llibre, però ja des de la maduresa i amb notables ingredients de ficció i amb els problemes identitaris sobre la pertinença a dos mons superats. La novel·la retrata amb claredat la naturalesa de les relacions familiars dels marroquins i la sorprenent –almenys per mi- solidaritat que hi acostuma a haver entre les dones, sobretot les germanes. I ho dic amb un to d’admiració.

La novel·la està escrita en un to serè i un estil planer, farcit de frases curtes i amb la inserció lliure de diàlegs enmig de les reflexions, sense recórrer a la retòrica abarrocada. Sortosament també és un llibre que no cau en l’absurd exotisme turístic i cultural que alguns futurs lectors (sortosament no tots) potser buscaran al llibre abans de llegir-lo.

La primera vegada que vaig posar els peus al Marroc va ser a Beni Anzar, passada la frontera de Melilla. D’això ja fa gairebé quaranta anys. Deixant de banda les olors, els colors, el vestuari i l’arquitectura, la meva primera sotragada va ser la contemplació en una plaça pública de l’assotament al cul d’un marrec d’uns dotze anys per part del seu pare. Vaig deduir que el vailet havia fet una malifeta i que el costum del poble era fer escarni públic. Amb tot, aquesta imatge exageradament pedagògica no va pas condicionar la meva posterior opinió de la realitat magrebina. L’endemà vaig anar a Alhoceïma. Ara encara recordo l’habitació rosa de la pensió, la cara somrient d’una noia que netejava les habitacions i el blau del cel. I d’aquí cap a Fès i Marràqueix.

Quinze dies més tard em trobava feliçment instal·lat en una fantàstica habitació d’Essaouira, a la casa d’uns pescadors que em van fer un preu molt més assequible que qualsevol hotel. Allà m’hi vaig quedar un mes. Jo tenia 17 anys i al·lucinava pepinos quan cada matí em trobava un plat de sardines a la porta de l’habitació. Entre aquelles sardines, les sardines que menjava calentes al port i les amanides de ceba i tomàquet, em vaig recuperar d’una certa debilitat física produïda pel fet de viatjar amb molts pocs diners. Però el millor de tot, les postres, eren les dues finestres que donaven a l’oceà Atlàntic, a la muralla de la medina, i els esquitxos d’aigua salada que m’arribaven a la cara quan la marea era alta. I quan l’aigua es retirava, l’espectacle de centenars de petites illes que anaven apareixent i els milers de gavines que es posaven a les roques, em va tocar. Abans de tornar a Vic, vaig visitar Taroudant, on vaig estar-me tres dies en una cova, la casa d’un músic, un excel·lent llaütista i gran persona, Hassan Tasi (encara recordo el nom), que vivia amb una seva filla petita de quatre anys, després de la mort de la mare de la petita, la seva dona. Han passat els anys i en fa dotze que estic casat amb una dona d’Essaouira. Tot plegat em porta a considerar que, ni que sigui una mica, conec la realitat magrebina.

Tornant a Petjades de Nador, enmig d’un discurs entre desenfadat i dramàtic, també hi he trobat dosis d’humor, o fina ironia, com quan una protagonista, enmig del xafastre d’un divorci, canvia el matrimoni per la família monoparental. En aquest sentit, la lectura de la novel·la m’ha revifat la reflexió personal al voltant de què és fictici i què és real. On és la frontera entre els mons inventats i les realitats imaginades per un mateix? Semblaria que inventar -o fabular- és una activitat mes lleugera i barata que no pas exorcitzar sentiments, sintetitzar-los i transformar-los en energia positiva, encara que siguin sentiments dramàtics. El repte de moltes escriptors –i moltes persones- és navegar entre dos mons a priori antitètics, però que potser no ho són tant: l’humor i la realitat. L’humor, per transmetre als lectors la necessitat de treure transcendència a la desgràcia. I la realitat, per tocar de peus a terra i no sucumbir a la ximpleria o a la fugida cap Enlloc. Tanmateix, no tot és tan esquemàtic, perquè aquests pretesos dos mons també estan fets de molts altres mons.

Una altra virtut de l’escriptora és la seva facilitat i valentia per parlar de temes íntims, encara que estiguin vernissats de ficció. Si els catalans diem que la roba bruta s’ha de rentar a casa, potser ja seria hora d’airejar totes les cases, les catalanes, les espanyoles, les magrebines i les de Patagònia. Els problemes de les persones, les gelosies, els desamors, els trencaments dolorosos, la mort de familiars i amics, tot això forma part de la vida, sigui allà on sigui. Com els amors i els desamor, els enamoraments, la companyia dels infants, les amistats eternes i la recerca de la tranquil·litat espiritual. Per això aplaudeixo la valentia que Laila Karrouch ha tingut d’exorcitzar la realitat de moltes famílies magrebines instal·lades a casa nostra. I encara més, aplaudeixo la seva opció de navegar simultàniament en dos mons culturals diferents, sense tenir la necessitat de justificar a cada pas els seus actes, que ella decideix en plena llibertat.