Catòlics no practicants

Segons el departament d’Afers Religiosos de la Generalitat, Osona té registrats un total de 567 centres de culte, la segona comarca en nombre de temples només, superada pel Barcelonès que en comptabilitza 1.166. D’aquests centres, la gran majoria (531) són catòlics, 21 evangèlics, 6 professen l’Islam, 3 són dels Testimonis de Jehovà, 2 són budistes, 1 adventista, 1 ortodox i 1 sikhista.

Tanmateix, les xifres i les estadístiques són enganyoses. El fet que hi hagi una majoria aclaparadora de temples catòlics no significa que el percentatge de ciutadans catòlics practicants sigui ajustat als paràmetres oficials. Per començar, quan es demana als catòlics si practiquen o no, la majoria diu que no. De tota manera, el concepte “practicar” també és equívoc, perquè els suposats creients en la fe capitanejada pel Vaticà es refereixen al fet de no anar a missa, no resar el rosari o no complir amb els preceptes de la quaresma i la festa dominical, per citar-ne alguns. En canvi, a l’hora de ser fidel al precepte evangèlic de germanor, caritat, amor al proïsme i altres virtuts cristianes, molta gent que es declara no practicant si que segueix el missatge de Jesús. En aquest sentit, doncs, hi ha molts catòlics -i molts no creients, o creients en altres religions- que són fidels al missatge evangèlic, que no vol pas dir els preceptes obligats per l’Església oficial.

Fent un símil futbolístic, no tots els barcelonistes són practicants ni devoren cada dia els diaris esportius –l’Sport i El Mundo Deportivo- com si llegissin la Bíblia. Mentre alguns són intolerants i no accepten que els altres siguin de l’Espanyol, no poden dormir pensant en les copes que ha de guanyar el Barça, les possibles lesions de Messi o la pugna amb el Real Madrid, d’altres són culés, sense que això signifiqui que la seva vida i el seu estat d‘ànim estiguin condicionats pels bons o mals resultats del seu equip. També hi ha gent a qui els agrada el futbol, però que són seguidors d’altres equips. O persones que no són de cap equip, encara que es mirin els partits perquè aquest esport els interessa. Hi ha barcelonistes dogmàtics intransigents, barcelonistes més oberts, barcelonistes ocasionals o barcelonistes que ho són només per tradició familiar.

Tornant a la religió, les sis mesquites o centres islàmics de la comarca no es corresponen a la implantació real de musulmans residents a casa nostra (prop d’un 20%), que existeixen en una proporció més àmplia que el que indiquen les xifres. En aquest cas també es produeixen equívocs: no tots els musulmans que van a resar a la mesquita són bons musulmans. Igual que passa amb els catòlics, alguns hi van per afermar el seu prestigi personal dins del col·lectiu, de la mateixa manera que alguns catòlics van a missa i s’asseuen als primers bancs del temple perquè tothom els vegi i a la sortida del temple es dediquen a molestar el proïsme. També hi ha molts musulmans que segueixen els preceptes bàsics de la seva religió de manera privada, sense posar els peus a la mesquita. I musulmans de nom que no practiquen cap dels principals preceptes de l’Alcorà.

És molt probable que els adeptes a a les religions minoritàries (musulmans, evangèlics, shiks o testimonis de Jehovà) siguin més estrictes complidors de les seves respectives normes que no pas els catòlics majoritaris. Per tot plegat, és evident que cal matisar les xifres i definir amb més claredat què significa ser creient. Perquè, de fet, també hi ha molta gent que segueix una religió a la carta, persones que –per exemple- oficialment són catòlics, però creuen en el destí i en l’astrologia; o són supersticiosos; o practiquen el ioga. En l’apartat d’ateus i agnòstics, d’altra banda, també hi trobem humanistes que segueixen amb més fidelitat que cap creient els dictats ètics de la caritat, la misericòrdia, la filantropia i altres qualitats que es solen relacionar amb la religió.