El fenomen del running

Fa molts anys que corro. Més de 10. Vaig començar perquè, després d’estar molts anys jugant a bàsquet, em vaig veure obligat a deixar-ho per motius laborals. Problema? Que vaig descobrir que menjar i no cremar, és sinònim de posar-se com una bota. I sinó que li preguntin al “Mono” Burgos, el segon entrenador de l’Atlético de Madrid, ara més conegut com “La morsa” Burgos.

És per això que, després de superar la barrera dels 85 quilos, vaig decidir que era hora de posar-me a córrer. Per què córrer? Perquè és un exercici barat, fàcil i que es pot fer sol. Com masturbar-se. Per això és fàcil enganxar-s’hi… al córrer vull dir. Perdó! Per on anava?

Ah sí! Parlava de córrer. Un altre dels motius que em motiva a córrer és per poder fumar. Sé que sona a contradicció, però sempre he pensat que els quilòmetres compensen el fum. Evidentment, quan vaig explicar-li al metge a l‘última revisió gairebé em fot fora de la consulta, però a mi em serveix com a doble excusa: per córrer i per fumar. Corro per netejar els pulmons i fumo perquè penso que, si corro, els pulmons no se’n ressenten tant. És un peix que es mossega la cua… i una manera d’enganyar-me a mi mateix. Però algun vici s’ha de tenir a la vida, no?

Ara, en canvi, tothom s’ha apuntat a fer el contrari: deixar de fumar i posar-se a córrer. Les botigues de cigarrets electrònics proliferen com abans ho feien les immobiliàries, i veus gent traient vapor per tot arreu. Jo he arribat a pensar que la calitja de Barcelona no és de la calor, com diuen, sinó per culpa del vapor dels cigarrets electrònics.

I al mateix temps, ara tothom s’ha posat a córrer. És com si, de cop i volta, a tots ens haguessin fotut una xinxeta al sofà. I la gent no s’hi posa per 3 o 4 quilòmetres. Res d’això! Ara tothom fa mitges maratons, maratons, curses de muntanya, ironmans, etc. Recordo que fa anys, quan deia que corria 7 o 8 quilòmetres, em miraven amb ulls d’admiració. Ara, en canvi, em fa vergonya dir que en faig 10. Què hi farem! El running està de moda. Ah! Perquè això sí, ara la gent ja no surt a córrer. Ni tan sols fa footing. Ara la gent fa running.

I amb la tonteria del running ens encolomen tot tipus d’andròmines: el rellotget, el pulsòmetre, la funda per l’I-Phone, la samarreta Dry-Fit, el xip per la cursa, les sabates per supinadors, els mitjons compressors anti-rampes, les malles, les ulleres de sol… Collons! Quan jo sortia a córrer, ara fa 10 anys, només necessitava unes vambes i, com a molt, un cronòmetre. I ara veus gent tan equipada que sembla que vagin a pujar a l’Everest. De fet, jo crec que hi ha gent que triga més a posar-s’ho tot que no pas el temps que està corrent. Això per no parlar dels diners que t’hi pots deixar: 100 euros de les vambes, 150 del rellotges, 50 del pulsòmetre, 25 de la samarreta, etc. Vaja, que si vols anar del tot equipat, la broma et pot sortir per 500 euros.

El que encara no entenc és per què ara el running està de moda. N’hi ha que diuen que és per la crisi (hi ha estudis que demostren que en temps de crisi la gent surt a córrer més). D’altres pel màrqueting. D’altres pel fenomen Kilian Jornet. I suposo que també hi ha l’efecte “Dónde va Vicente va toda la gente”. És igual. En tot cas, celebro que la gent corri. És millor això que no passar-se el dia al sofà. Això sí! Permeteu-me un consell, sobretot pels qui comenceu. Amb unes bones vambes, una samarreta de cotó i uns pantalons curts n’hi ha de sobres. I és que el secret està en les cames!

Aquesta frase em recorda a un eslògan de pizzes, no?